marginàlies

Casaldàliga té 84 anys i està malalt de Pàrkinson. I tanmateix segueix adret i fent d’alimara permanent als que exigeixen dignitat. Vol acabar els seus dies entre la seva gent, els indígenes maltractats i vexats. Com a bisbe, mai no ha portat mitra, sinó un barret de palla “sertanejo”.

Ha escrit molt i ha dit encara més; altra cosa és que se l’hagi llegit i escoltat com exigeix la seva claror. En un diumenge com aquest en què el sol també té fred, segueix sacsejant de valent la seva determinació en creure “amb la més estremida convicció evangèlica que avui, ja en el segle XXI, un cristià o cristiana, o és pobre i/o aliat o aliada visceralment dels pobres, enrolat o enrolada en la causa dels oprimits, o no és cristià, no és cristiana”. O aquesta altra que, com totes, es pot estendre més enllà de la cristiandat: “Tres són les temptacions que assetgen l’Església i, a la seva manera, la humanitat: la temptació de renunciar a la memòria, la temptació de renunciar a la veu i a la militància, i la temptació de renunciar a la utopia i a l’esperança”. Una esperança que, al seu parer, s’ha de posar a fer feina, “que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb d’altres el treball de la justícia i de l’alliberament”.

Hom desitja que aquesta mena d’exili no duri gaire.