marginàlies

L’ombra del començament del capvespre tira cap a la dreta i la via del tren que ara descansa –tot esperant els turistes en tropell que l’ompliran d’aquí a poc i se’n faran creus dels prodigis que els ofereix- cap a l’esquerra. Sembla que el camí de l’ombra, que puja cap al centre de la vila, obre dubtes i incerteses, i que el de la via del tren és molt més clar i segur. I no és així, evidentment: les ombres no modifiquen el traçat dels camins per molt que entretinguin el caminant, ni la llum amb més claror el fa més transitable.

El vell pal plantat a mal lloc per fer de suport als fils telefònics no té la culpa d’agredir el panorama fins a enlletgir-lo. Ja ho sabem, que els ginys del progrés i les seves servituds se’n fan trons de la sostenibilitat de la bellesa i la potegen tant com poden sense que cap autoritat els dugui a la barra i els faci creure. Cap poder no és bell ni té present la bellesa a l’hora d’imposar-se.

Els penyals que esguarden i tafanegen són sobergs, sí, i conviden a la contemplació, que és el millor camí, aombrat o ferit de ple per la llum, per arribar al viu de l’ànima.