marginàlies

Del número cinquanta-cinc de l’avinguda remodelada en surt un home amb un abric negre. Abans de tocar carrer, del portal estant, n’aixeca el coll i les solapes, de l’abric, i estén un paraigua del mateix color. La pluja és feinera tot i no anar a escarada. El matí encara és fosc i, essent dilluns de Reis, no abunden els vianants. Ni els cotxes, senyoregen, avui que no hi ha escola. Durant uns centenars de passes no es topa amb ningú.
De tot d’una, vigila els petits bassiots formats a les voreres noves però, en ser tants, ben aviat baixa la guàrdia i no li importa xipollejar. Tanmateix l’home de l’abric negre pensa que no té motius per anar xalest: fa dies que perd paraules a cabassos i sense elles no sap com seduirà els silencis que tant necessita. Encaboriat així, voltant un cantó veu com de lluny s’apropa una jove ben empolainada, alta i magre.

Empara l’aigua, la dona, que porta les mans dins les butxaques de la jaqueta obscura fins a mitja cuixa, i camina amb decisió, com si fos a una desfilada de models. L’home de l’abric negre segueix pensat, tot i aquella presència aviadora de mirades trapelles, que el pitjor de tot és el bé d’això que tots entenem per vida. La jove no en fa cas, de les beneitures que pensa l’home sota el paraigua negre, i a mesura que s’hi apropa, més s’estira i més ganes d’agradar imprimeix al seu pas, que comença a alentir-se. La malenconia és un desert, senyora, la terra calcinada per l’estrèpit de l’esperança, pensa que li diria l’home que perd les paraules a la jove etxerevida, que ja és a tocar, si no l’hagués de prendre per boig o per sàtir. La voravia és estreta i l’home de l’abric negre haurà d’aixecar força el paraigua i decantar-lo cap a la dreta, per deixar passar sense destorbs la jove per la seva esquerra, la de les façanes. S’atura per millor maniobrar i no molestar en excés. La jove no és d’aigua, es diu l’home sota el paraigua negre decantat a la seva dreta, en veure que no va gens banyada, com si la pluja la respectàs. És a temps d’entretenir-se amb la seva cabellera atzabeja que aclareix generosament una cara amabilíssima, tot un somrís despietat que posa en evidència la misantropia set voltes camuflada de l’home que no creu tenir cap motiu per anar xalest. Bon dia i molt amable, li diu la jove, acalant-se, mostrant-li el regató dels pits i deixant-li com a penyora la flaire d’un perfum conscienciós. No en mancava d’altra, li respon l’home. S’hauria girat de bon gust per acabar de topografiar la jove, però no ho féu perquè es repetí que no tenia cap motiu per anar xalest. I tanmateix frisà d’incorporar a la caixa salvatge de la seva memòria aquell somrís que enclotava seductorament les galtes de la jove.