marginàlies

Mirant per la finestra de la sala de ca seva a l’hora de la migdiada d’un dissabte de música i lectura ininterrompudes, recorda la primera vegada que contemplà els niguls interessadament.

Devia tenir sis o set anys i estava enllitat per una grip agressiva que li disparà la febre fins als quaranta graus i els deliris conseqüents. No va ser infant malaltís, raó per la qual recorda bé els dies de salut trencada que l’obligaven a no anar a escola: aquesta grip, unes paperes amb el preceptiu mocador fermat damunt el cap i dues o tres anginyotes que el feien parlar com si tingués la boca plena i l’obligaven a beure a glopets molt mesurats. Amb la finestra oberta i del llit estant, en la fase final de l’engripada va veure com l’observaven els estratocúmuls, els nimbostrats i els cúmuls, i entraven en diàleg amb ell. Parlaren molt de temps i de tot, els núvols baixos i ells, i d’aleshores ençà els arma conversa sempre que apareixen.

No en veu, de núvols, en l’hora de la migdiada d’aquest dissabte de música i lectura, i en voldria veure algun per demanar-li per tots els actes viscuts que han fugit de la seva memòria com si no s’hi trobessin bé, com si els espais dels records fossin cel·les de presó i no la cambra de seguretat de la vida. I què en troben de les cares de segona mà que passen i traspassen despreocupadament sense deixar més petja que el seu cofoisme. I d’on ve l’olor dolça de vida vella que des que s’ha aixecat ben dematí ocupa tots els racons de la casa.