marginàlies

Dies iræ, dies illa, / Solvet sæclum in favilla, / Teste David cum Sibylla!. Hom diria que avui, a casa del padrí, ha arribat aquest dia ple d’ira en què compareixerà el Jutge de tots els jutges per aclarir-ho tot, si és que, en arribar, encara hi ha res per aclarir. El nét arriba amb humor caní i no vol saber res de ningú més que no sigui sa mare; sa mare n’està fins al cap damunt de malcriadeses i emmarament, però com que anit la criatura va tenir febre, li fa cosa posar-lo a lloc. La padrina, d’altra banda, té els mals descontrolats i no es pot sofrir ni a ella. L’altra filla, com sempre, arriba tard a dinar després de discutir-se amb qui comparteix estança i l’arròs de peix fet amb tot l’amor i els millors ingredients corr el risc de tornar-se una pasterada incomestible, a parer de la madona de la casa. El gendre intenta posar-hi un polsim d’humor però tan encrestada va la sang de tots plegats que els acudits esdevenen feixos que atien encara més el foc de la ira.

Liber scriptus proferetur,/ in quo totum continetur, / unde Mundus judicetur, canta el padrí carregat de puteria i la padrina se’l mira amb tota la malvolença que es troba per llevar-se’l de davant. L’home fuig de sa dona i va a trobar-se amb el nét a qui prova d’acaronar. No està per orgues, l’infant, i la carícia no porta més clarícia que el rebuig i la potadeta. És clar que el reprèn sa mare i a la irritabilitat infantil s’hi incorpora el plor desconsolat. El ca i tot, en percebre tanta densitat d’inquietud, s’arrauleix al racó més recòndit de la casa. De cop, se sent un tutup esgarrifós: la filla segona ha anat per agafar un tassó, s’ha oblidat que sa mare havia fregat uns regalims de brou i l’agulleta del cul en paga totes les conseqüències.

Juste Judex ultionis, / donum fac remissionis / ante diem rationis, segueix cantant el padrí tot recordant els seus anys de pueri cantor. I tanmateix la padrina encara el sent i el reprèn agrament: sa filla plorant de mal per la culada i ell fent l’indiot com si la cosa no fos res. Sempre fas igual, li entima, pallassot, més que pallassot. No tens gens de vergonya. Com més vell, més ase, no sé com no estàs empegueït.

Somriu el padrí i aixecant una mica el to del murmuri canta als ulls de la padrina: Inter oves locum præsta, / et ab hædis me sequestra, / statuens in parte dextra. No facis més el beneit i ves-te a vestir, que hem d’anar a votar. Ja t’he preparat els sobres.