marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
DELS REIS A L’”ULTIMA THULE”
El meu preceptor major s’ha estrenat en els cotxes de xoc, avui, sense acompanyant, i li ha pres el gust, clar. No s’ha torbat gaire a descobrir com havia de fer anar aquell bòlit de joguina i parava tot l’esment a esquivar les topades, ves per on. En acabat, el fred començava a fer-se notar i ha aixecat el cap, decidit, mirant de trobar la lluna. En no veure-la ha aventurat que se n’havia anat a veure com anaven els Reis, que d’aquí a poc seran aquí. I en no trobar tampoc cap estrella, ha suposat que han seguit la lluna, que per aquestes dates en el cel tot són corregudes i parades per complaure les demandes de regals.
He estat a punt de dir-li –perquè sé que totes les qüestions del cosmos li interessen- que la sonda nord-americana New Horizons acaba de fotografiar un objecte, de nom Ultima Thule, que s’assembla molt a un ninot de neu, i que es troba a 6.600 milions de kilòmetres de la terra; i que, segons els experts, està format pels materials originals que serviren per a la formació del sistema solar. Li ho hagués explicat de bon grat, però em perd entre magnituds tan immenses i hagués estat incapaç de respondre a totes les seves preguntes. I també m’hagués agradat poder dir-li que el seu admirat Brian May, el guitarrista de Queen i astrofísic, va compondre una cançó dedicada a aquesta sonda que porta el mateix nom. Però tampoc no m’he vist en cor d’escometre amb garanties els seus interrogants.
I com si em llegís el pensament, el preceptor m’ha comunicat que anit, amb el permís de son pare, traurà a l’eixida de ca seva el periscopi per mirar d’esbrinar què fan els estels, que sembla que avui van esvalotats amb la imminència de l’arribada dels Reis.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha fet pensar en fa trenta anys, en el meu fill que com que sóc astrofísic —per molt que mai no hagi treballat en això— estava fascinat per tot el que li explicava i que sovint integrava als seus jocs. Teníem un telescopi mitjanet, que curiosament ell l’identificava pel trípode de fusta, fins el punt que el dia que va veure un compàs d’aquells de fusta de tres pams per emprar a les pissarres de l’escola, el va anomenar telescopi; des de seu punt de vista he de reconèixer que s’hi assemblava.
I li ensenyava els satèl·lits de Júpiter, una de les poques coses que des de ciutat, en plena contaminació lluminosa, es poden veure. I em va dibuixar un «llibret» —un paper plegat per la meitat— amb una mena de còmic on apareixia Júpiter i els seus «amiguets» amb unes poques altres paraules com a història, segurament la primera cosa amb sentit de collita pròpia que li vaig veure escriure.
Més tard, va insistir en que les estrelles fluorescents del sostre de l’habitació representessin una escena real del cel, concretament Orió i els seus voltants. De totes maneres, en créixer l’interès principal li va passar del cel a la terra, i no va dubtar en fer-se geòleg, tot i que d’això no hi ha feina.
Però la curiositat sobre l’espai encara l’acompanya, pel dinar de cap d’any em va preguntar si sabia com li havia anat a la New Horizons, jo no en tenia cap notícia encara. Estic segur que per Reis que venen tots a casa, tornarà a sortir el tema i, pobre de mi, que no m’hagi documentat…
I en escriure això, he pensat en els meus amics poetes i escriptors. Es divideixen aproximadament en dues menes: els que pensen que no entendran res que els pugui explicar de l’univers, i els que em volen fer xerrar hores sobre el tema.
En Pau, el meu net, només té cinc anys, però en el cel hi troba un interès infinit i no es cansa de demanar indicis. Jo, del firmament, no en sé més que allò tan elemental que ens explicaven en fer el batxillerat dels anys seixanta del segle passat, que mai no passà de les beceroles del sistema solar. Això no obstant, també he tingut tirada pels estels tot i que la incapacitat per entendre les mesures en què s’harmonitzen em dificulta molt la comprensió necessària per abastar les seves dimensions. Per això em costa tant respondre les preguntes del net i per això també m’agrada atansar-me, malgrat les limitacions, als estels i, sobretot, que qui en sap me n’expliqui la seva vida.
No cal, crec, saber de nombres per poder transmetre molts coneixements i, sobre tot, afició a un nen que encara trigarà a comprendre realment les xifres.
Actualment, en no tenir —espero que encara no tenir— nets, no em plantejo gaire com explicar astronomia i altres de les meves aficions als nens, escric per a adults o adolescents. Però ho faig anecdòticament, amb poques xifres difícils d’entendre. Suposo que a un nivell que un adult pot retransmetre a un nen, per molt que sóc conscient que acabarà fent preguntes difícils…
Jo he fet intents d’explicar les meves dèries astronòmiques, entre altres temes sobre els que m’agrada escriure, en aquest bloc de VilaWeb que vaig començar fa un parell de mesos:
https://blocs.mesvilaweb.cat/1234abcd/
Ja m’hagués agradat, als sis o set anys quan em van regalar l’àlbum de Tintin «Hem caminat damunt la Lluna» —en castellà, en aquells temps—, que algú m’hagués passat la informació que he escrit fa poc, per a adults, al final d’aquest articlet:
https://blocs.mesvilaweb.cat/1234abcd/?p=369