marginàlies

Ara mateix deuen estar operant en Toni, un dels hortolans de Can Gazà. L’operació per extreure-li la  tumefacció maligna de la llengua està previst que duri dotze hores. En Toni presumeix –i els fruits ho confirmen amb escreix- de conrar les millor albergínies i ravenets del mon.

Ahir es volgué acomiadar dels seus companys gazanencs i dels cooperants. Sense pretendre-ho, omplí de calfreds i algun sanglot el menjador. Sap prou bé que té mala ferida però no sap gestionar l’abast compromès de la situació. Ningú no en sap, tanmateix -per molt que ens engallem- i ell voldria que qualcú li ho explicàs amb paraules clarents, amb expressions d’infant. Demana impossibles, en Toni.

Així mateix, és a temps de donar les ordres pertinents perquè tinguin cura dels planters, que d’aquí a unes setmanes tornarà ser a l’hort. Prenent entre els braços aquesta personeta de poc més de metre i mig i una quarantena escassa de quilos, sí t’adones de la magnitud de la tragèdia i  de la bona homonia d’en Toni.

No s’amaga de dir que, sense caure mai en la il·licitud, ha fet de tot i tot ho ha perdut per quimeres i mal cap. De la pagesia passà a fer de cambrer, d’aquí a obrir el primer bar propi i d’ací a tenir-ne uns quants i tots retent de bon de veres.

Es casà amb la millor dona del món, manifesta, però la deixà perquè les dones són el seu punt flac. No pot fer-hi més: en olorar femella, diu amb la mirada brillant, ha de galantejar amb l’única pretensió de posseir-la. Un cop separat començà el seu calvari. En el divorci, la dona aconseguí una bona tallada de la seva fortuneta, es quedà l’únic fill que tenen i ell començà a rodar com un còdol. Abusà del joc i del suc, i escurà butxaques i estalvis per cursar degudament la seva lascívia.

En plena estimbada, la seva exdona li comunica que el seu fill no pot més amb la cocaïna. I per ell són els darrers quartos que pot arreplegar fent-se càrrec dels diferents programes de desintoxicació que, tanmateix, fracassen. Tocà carrer, en Toni, i en veure que no era vividor, demana aixpluc a Can Gazà. En entrar no tenia cara ni ulls. Es deshabituà de l’alcohol a carretades de voluntat i alguna empenta d’Antabux.. Redescobrí les feines hortolanes i a ella es dedicà per enterrar-hi passats fantasmagòrics.

Manyós en grau notable, féu un espantaocells ben agradós que destruí sense contemplacions tot d’una que algú li digué que tenia una retirada al seu company d’habitació. Els substituí per una canya amb tot de cintes de colors, talment una cucanya per als gorrions. I ara que començava a tornar a ser ell; ara  que li havia reverdit la lascívia estormeiada per l’alcoholèmia, la malura dolenta a la llengua.

Puta vida, diu el pagès en cap de Can Gazà. Es veu –ens veim- l’arruixada, com la que cau ara mateix. Tant de bo  no se’n dugui en Toni, que fa uns anys deixà de ser còdol i cria les albergínies més suculentes del món.