marginàlies

Les primers hores del darrer dia del mes d’agost, per qui encara pot descansar estirant els peus sobre una cadira baixa i arrepapar-se en la butaca més còmoda de la casa, ha estat força agitat, informativament parlant. Ens hem despertat amb les imatges del cap d’estat vitalici espanyol esbroncant el seu xofer per no haver-se aturat on ho havia de fer. Després del safari vergonyós, prologat, no ho oblidem, per caceres d’ossos anteriors; de les caigudes tan llarg com és (i ho és prou) i les operacions per canviar-li un maluc que ha costat déu i ajut que operés com s’esperava, no li faltava res més, al dignatari alt nascut a Roma i rei per la gràcia de Francisco Franco.

En veient-lo esbroncar el xofer –castigat, ja, per les retallades del govern com a treballador públic- costa d’entendre com algú continuï catalogant aquest cap d’estat de “trempat”. Certament, la seva decadència física va acompanyada d’una intolerable actitud pública malcarosa permanent. Se les dóna de feiner (recordem que el mes passat va gosar dir que: “Segons el meu metge, un altre en el meu lloc estaria de baixa, jo he de pencar”), però viu a cos del seu ofici i hom diria que pateix incontinència verbal. Lamentable.

I sense sortir de la milícia, en aquest cas un coronel, Francisco Alamán, diu que Catalunya serà independent per sobre del seu cadàver. Feia temps que no se sentien manifestacions tan testosteròniques com tronades. Però no s’atura aquí, el senyor Alamán: diu sense que li caigui cap estrella de les tres que ornen les seves bocamànigues, que “Sense Espanya, el món que coneixem no seria el que és”. L’heu sentit, al rossinyol? O bé ell no coneix més món que el propi de les casernes, o el seu món no és d’aquest món.

I per acabar una notícia estratosfèrica, tot i que sigui tan terrenal com els diners. Sembla que en sis mesos han fugit de l’economia estatal 220.000 milions d’euros. Estratosfèric, el nombre, o no? Costa de fer-se amb el volum d’aquesta quantitat. Però més enllà de la significació –els diners no confien gens en els cants a la confiança del govern Rajoy- em crida l’atenció que la sortida d’aquesta doblerada es digui “fuga de capitals”. Té un caire facinerós que, tanmateix, m’encanta. Si fugen, deuen ser “sense papers”, aquests milions d’euros. O no? I si anem a un altre sentit d’aquesta fuita, fuig corrent qui vol evitar el dany o el perill, la qual cosa diu a les clares que l’estat espanyol és danyós o perillós per al diner. Més clar no es pot dir.

El conseller Ferran Mascarell ho diu per mi: “Hem de tenir un estat eficient, i ara no tenim estat. Necessitem un guant que s’adeqüi a les nostres necessitats. Espanya ha fracassat com a estat. Els catalans som bona gent, ho hem intentat, però això s’ha acabat”. Qui pot fer arribar aquestes declaracions al coronel Francisco Alamán?