marginàlies

No cal recordar que avui és el Dia Internacional de l’Alliberament i de l’Orgull LGBTIQ+ i he estat temptat de fer una piulada –no som gaire piulador- donant el “Molt d’orgull per a tots” i n’he desistit perquè l’assimilació entre els “molts d’anys”, que desitjam en els aniversaris, i el “molt d’orgull” no és gens afortunat. Sobretot perquè podria interpretar-se que per molts d’anys puguem celebrar aquest orgull i no és ben bé això; l’orgull de ser com s’és i se sent  s’ha de celebrar cada instant però no des dels marges, des de l’estigmatització, la repressió  o el repudi, sinó des de la plena igualat. I no és així, avui per avui, i tant de bo vegem i visquem el dia que no calgui reivindicar quelcom tan humà -i per això tan bell- com la diversitat i, dins ella, la sexual i de gènere. Tanmateix, la responsabilitat màxima de la persona en totes les formes de ser, sentir i estimar és crear bellesa. I contra la lletjor, sempre.

El que volia dir i no n’he sabut és que des del meu heterosexualisme cofoi i ben apoderat –com em diu un més que bon amic, ja són ganes d’avorrir-me- em sent convidat per aquest orgull que avui se celebra a prendre consciència que la lluïa constant contra la segregació per raó de  gènere o sexe no ha de defallir mai i que en la reivindicació hi hem de ser tots perquè només des de la força mancomunada se salvaran les diversitats i s’estranyaran les diferències.

En el fons, és que no hi puc fer més: som un aferrissat amant de tota mena d’alliberaments, des del personal, al gremial o col·lectiu fins al dels pobles, com el meu, que l’hi neguen. I fins que no s’alliberi no estaré bo.