marginàlies

Ahir horabaixa, després dels actes organitzats per l’OCB per honorar Ramon Llull a Randa, vaig fruir de valent passant unes hores amb Joan Francesc Mira i Toni Gisbert, amics més que corals d’Acció Cultural del País Valencià, que havien vingut expressament a la reunió de la Federació Llull en la qual s’aprovà el Manifest de Randa, que s’adjunta en aquesta nota. Val a dir que es tracta d’ un document important que precisa la situació de la llengua i la cultura catalanes en els territoris on és llengua pròpia, les invectives que li arriben de per tot i de la necessitat de denunciar-les a les més altes instàncies europees.

Deia que havent ben dinat en el restaurant del puig, férem cames amb els amics valencians pels entorns. I a cada passa amb el mestre Mira, una deu de conversa em distreia i m’admirava. Parlàrem del turisme religiós i ciclista com a contrapès al turisme massiu del tot inclòs i la gatera. I de fra Ginebró i de les seves cuites fundadores californianes, que Mira conegué. De la fortitud d’aquells esperits inquiets que s’acaraven a tota mena de dificultats i no precisament per sortir de la misèria, sinó per arrelar-s’hi per sempre més. I, evidentment, parlàrem admirativament de Ramon Llull (del que absurdament no en volem fer bandera) i Dante. I de la situació del català arreu del seu territori, i del canvi en l’activisme dels joves, i de la responsabilitat de tots en tot el que fa i ens afecta als fills de Llull. Però, sobretot, miràrem i admiràrem la terra, aquesta terra nostra que encara revela estima i estimera. I a cada llambregada, s’obria el silenci necessari per sortir-ne amb una cita, amb una referència exacta que embellia força més el paisatge… El puig de Randa no duia barret, però l’aire estava prou embromat per permetre l’encantament. Un plaer.