marginàlies

Mentre em preparava el cafè primer del dia, just aixecar-me del llit, que em faig creure que em posa a to per encarar el dia, el cervell m’ha presentat els vers d’Horaci: “Dulce et decòrum est pro patria mori”. Ha estat el primer pensament condret i immediatament he recordat la primera vegada que vaig sentir o, millor, llegir aquest vers lapidari: al final de la pel•lícula de Dalton Trumbo “Johnny got his gun”, que en el seu moment la coneguérem com “Johnny cogió su fusil”, traslladada, al seu torn, i molt més tard al català com “Johnny va agafar el fusell”. La cita apareix en majúscula i en vermell just fondre’s la darrera imatge d’en Johnny, que es plany de no tenir veu per cridar, ni mans per matar-se, ni cames per escapar de l’abandó a què l’han confiat els metges. I tanmateix es diu que ha de fer quelcom per avançar la mort. “SOS help me”.

Me marcà molt, la pel·lícula. La vaig veure als 16 o 17 anys i d’aleshores ençà l’he vista un grapat de vegades i en cada sessió hi descobresc més coses i més aclaparat en qued.

No ha estat fins que m’he disposat a rentar la xicra que m’he adonat que avui és la Diada de Mallorca, de la pàtria que hauria de ser màtria. I m’he demanat si la sentim tan dolçament i honorable, a aquesta màtria nostra mil pics vexada, com per servir-la com es mereix; com ens mereixem. Si la feim sentir com cal, com ens cal. Perquè ara mateix Mallorca –i per extensió la nació catalana- clama com en Johnny: “SOS help me”.