marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
28 de gener de 2014
0 comentaris
CIUTADÀ SÓC DE DÚCTIL TERRITORI
Avui fa 21 anys, dia per dia, que morí Josep Maria Llompart de la Penya, fill il·lustre de Palma, per si n’hi ha que no ho saben o ho volen ignorar. Amb tot el que fan caure i enderroquen els serfs de la tirania, els enemics acerats del nostre poble que han segrestat les institucions, som molts els qui enyoram l’aplom de la seva figura tanmateix delicada i, sobretot, la seva claror de lletra i d’esperit.
De Llompart ens cal amb una urgència apressant revifar el seu afanyat, constant i decisiu treball de conscienciació nacional; la seva coherència extrema; el seu ferm activisme per recuperar l’ús i prestigi de la llengua pròpia, i per fer preeminent la cultura catalana.
Mentre param la taula amb les exquisideses que ens deixà, tornem a dir aquest sonet de Mandràgola, de 1980:
Mentre param la taula amb les exquisideses que ens deixà, tornem a dir aquest sonet de Mandràgola, de 1980:
Ciutadà sóc de dúctil territori,
habitant de llampat vilatge esmús;
viuen en mi morts sense noms, desori
d’obacs penons, fantasmes de pertús.
Irat i orat, sermonador il·lús,
escric de foc el nom amb pega i vori:
tauler d’escacs on prenen possessori
neguits, afanys, amb clamoreig ferrús.
Sóc verm damnat, humiliat, darrera
onada ardent en mar de llim i fang,
crit en la nit, desesperada espera,
i em faig envant, enllà de negre i blanc,
ànima endins enarborant bandera:
damunt el groc ditades d’aspra sang.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!