marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
26 de maig de 2013
0 comentaris
CHURCHILL, ELS SUBORNS A GENERALS DE FRANCO I PERE FERRER
La feina acurada, la feta amb coneixement i rigor, no sempre obté la recompensa que es mereix. Els investigadors, amb molta freqüència són bons exemples d’això. Les hores esmerçades en la recerca, en la composició i en la redacció de l’estudi elaborat; l’afany per compartir la investigació no basta de tarja de presentació per divulgar-la i, si s’aconsegueix, per rebre l’atenció corresponent. I pens en Pere Ferrer i Guasp, historiador i qui més coneix l’obra i la vida de Joan March, el magnat mallorquí.
Aquests dies, la premsa estatal i nostrada s’ha fet ressò de les notícies que publicaven diversos mitjans albions sobre uns documents secrets del servei d’espionatge de Sa Graciosa Majestat, l’MI6, que demostren el suborn del govern britànic a diversos generals espanyols propers a Franco perquè dissuadissin el dictador d’entrar en guerra fent costat a Hitler. Segons aquests informes, l’MI6 va pagar l’equivalent a 200 milions de dòlars d’ara (235 milions d’euros) i els diners van ser lliurat a través d’un compte d’un banc suís a Nova York. Els imports arribaven als generals subornats a través de Joan March.
Les informacions publicades d’aquest afer, no gaire extenses tanmateix, han estat força comentades com si fossin una primícia i el 2004 ja varen ser profusament espinzellades per Pere Ferrer i Guasp. En el seu llibre “Joan March, la cara oculta del poder, 1931-1945 (segona part)”, Edicions Cort, Palma, hi dedica 10 pàgines, a aquest episodi, que titula: “L’estratègia de Churchill per evitar que Espanya s’involucrés en el conflicte bèlic”.
Diu Pere que “l’ambaixador britànic a Madrid Samuel Hoare creia que regulant les exportacions de blat i petroli envers Espanya, segons el suport que prestàs Franco a Alemanya, era una tàctica que evitaria la definitiva entrada d’Espanya en la guerra. Espanya exportava a Gran Bretanya matèries primeres (pirites de ferro, wolframi i altres minerals) i importava blat, cotó, olis, petroli i cautxú”. I segueix: “L’estiu de 1940 Churchill pensava que Espanya entraria més prest que tard a la guerra al costat de Hitler. Es tenia informació sobre plans de Franco i dels alemanys per reconquerir Gibraltar i instal·lar bateries pesants a l’altre costat de l’Estret per impedir la navegació de la flota imperial”.
Sobre el suborn diu: “Pels documents guardats en els arxius britànics i nord-americans, fou Hillgarth qui concebé la idea de subornar els generals de Franco a fi que el pressionessin fins aconseguir que mantengués Espanya fora de la guerra. Hillgarth gaudia de la consideració i el respecte de Churchill i coneixia l’home competent per coordinar l’operació secreta: Joan March”. I segueix: “March s’encarregaria de convèncer els alts comandaments militars perquè col·laborassin en l’estratègia de mantenir Espanya fora de la guerra. A canvi de cooperar rebrien sumes elevades de part d’un grup de financers patriotes que volien estalviar al país els horrors d’una nova guerra. D’aquesta manera s’ocultava la identitat de qui realment finançava l’operació”.
“Els doblers destinats a pagar els suborns es dipositarien a l’entitat financera Swis Bank Corporation, de Nova York. […] La gran incògnita que ens agradaria poder desvelar és la quantitat que March traspassà al seu compte pels serveis prestats a la corona imperial”.
No cal seguir, cal llegir la investigació de Pere Ferrer. I prestar molta més atenció i valorar com es mereixen els nostres investigadors. Els pobles degudament autoestimats ho fan.
Les informacions publicades d’aquest afer, no gaire extenses tanmateix, han estat força comentades com si fossin una primícia i el 2004 ja varen ser profusament espinzellades per Pere Ferrer i Guasp. En el seu llibre “Joan March, la cara oculta del poder, 1931-1945 (segona part)”, Edicions Cort, Palma, hi dedica 10 pàgines, a aquest episodi, que titula: “L’estratègia de Churchill per evitar que Espanya s’involucrés en el conflicte bèlic”.
Diu Pere que “l’ambaixador britànic a Madrid Samuel Hoare creia que regulant les exportacions de blat i petroli envers Espanya, segons el suport que prestàs Franco a Alemanya, era una tàctica que evitaria la definitiva entrada d’Espanya en la guerra. Espanya exportava a Gran Bretanya matèries primeres (pirites de ferro, wolframi i altres minerals) i importava blat, cotó, olis, petroli i cautxú”. I segueix: “L’estiu de 1940 Churchill pensava que Espanya entraria més prest que tard a la guerra al costat de Hitler. Es tenia informació sobre plans de Franco i dels alemanys per reconquerir Gibraltar i instal·lar bateries pesants a l’altre costat de l’Estret per impedir la navegació de la flota imperial”.
Sobre el suborn diu: “Pels documents guardats en els arxius britànics i nord-americans, fou Hillgarth qui concebé la idea de subornar els generals de Franco a fi que el pressionessin fins aconseguir que mantengués Espanya fora de la guerra. Hillgarth gaudia de la consideració i el respecte de Churchill i coneixia l’home competent per coordinar l’operació secreta: Joan March”. I segueix: “March s’encarregaria de convèncer els alts comandaments militars perquè col·laborassin en l’estratègia de mantenir Espanya fora de la guerra. A canvi de cooperar rebrien sumes elevades de part d’un grup de financers patriotes que volien estalviar al país els horrors d’una nova guerra. D’aquesta manera s’ocultava la identitat de qui realment finançava l’operació”.
“Els doblers destinats a pagar els suborns es dipositarien a l’entitat financera Swis Bank Corporation, de Nova York. […] La gran incògnita que ens agradaria poder desvelar és la quantitat que March traspassà al seu compte pels serveis prestats a la corona imperial”.
No cal seguir, cal llegir la investigació de Pere Ferrer. I prestar molta més atenció i valorar com es mereixen els nostres investigadors. Els pobles degudament autoestimats ho fan.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!