marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

14 de desembre de 2008
0 comentaris

L’ALQUIMISTA I LES BICICLETES

Dijous passat vaig assistir a la presentació que, a Can Alcover, Lluís Maicas i Pere J. Martorell varen fer de la novel·la “Ombres de tardor”, de l’inquer (1938) Jaume Armengol. Es tracta d’una obra densa (461 pàgines) que repassa els moments clau d’una saga familiar que abasta cinc generacions. L’autor, abans d’entrar-hi, ens assabenta que la proposta que ens fa “vol ser la història del devenir de cinc generacions i una sola terra al llarg d’un temps propi i en un indret canviant. És una història immersa en un caos, barrejant-se present, passat i futur indiscriminadament, reflectint diversos móns en evolució, fidel a l’univers
memorial. He d’admetre que es tracta d’una escomesa arriscada que ha sorgit espontàniament del món inescrutable de la memòria, de manera que en aparèixer davant la meva vista les paraules i les frases he anat descobrint llur significat
”.  Jaume Armengol, apotecari, guanyà el Ciutat de Palma, el 1966, amb la novel·la “Els dies”. En posar el punt de Nadal ben segur que aquestes ombres tardorals m’escataran a fons.
En la presentació vaig coincidir amb un altre apotecari –o alquimista, tan bé sap burlar les mufades dels anys-, Toni Torrens. Aquest pobler íntegre amb un buf gracienc lloava l’engegada de la nova campanya de l’Obra Cultural Balear “Un cafè per la llengua”. Considera l’indomable Torrens que, per ser necessària i ben pensada, l’empresa serà exitosa. Emperò la conversa aviat derivà –com ha de ser en aquesta mena de
trobades- cap a altres caps de fil. Ningú no sap com es ficà en conversa la imatge de molts padrins de fa un grapat de desenes d’anys anant en bicicleta. De molts d’ells, comentàvem, sorprenia, d’una banda, la força que imprimien a la màquina i l’altra, la definitiva, com s’ho feien per mantenir-la dreta com un fus anant a velocitat caragolera. Anant a peu hom feia més via que ells, però mantenien un equilibri escandalós i sense denotar mai cansament. Tant els era que el camí fes pujadeta. I quan era costa indissimulada, no dubtaven a posar peu a terra i dur la bicicleta a un costat com si fos l’al·lota.
De tot plegat en vaig deduir que si no volem perdre calada en la determinació de fer preeminents els  nostres signes distintius, necessitam un bon escamot d’alquimistes que sàpiguen anar ben drets en bicicleta.

CRIDA LA POESIA
07.05.2019 | 5.28
PROCEDÈNCIES
05.05.2009 | 9.36

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.