marginàlies

Yasuaki Yamashita, el 9 d’agost de 1945 tenia sis anys, jugava davant ca seva de Nakasaki i a les 11,02 va veure “una llum molt intensa, com mil llamps caient alhora. I, després, un soroll eixordador”. Just en aquell moment, esclatava la segona bomba atòmica sobre aquesta ciutat japonesa. Avui fa setanta anys justs i són molts els mitjans que se’n fan ressò, l’AraBalears entre d’altres, que presenta una entrevista amb aquest supervivent.

Del relat de Yamashita, allò que més m’ha estremit és el que seguí a aquesta visió d’altre món: “Silenci. Durant deu minuts no es va sentir absolutament res”. Durant deu minuts el món es parà a Nakasaki; déu minuts on l’espai i el temps perderen el senderi i tot va ser foc; deu minuts nagasakians de destrucció absoluta; deu minuts d’infern i tot seguit el no-res absolut.

I de tota aquesta història de destrucció absoluta creada per la cara més fosca de l’ésser humà concentrada a Hiroshima i Nagasaki, colpeix profundament el calvari que seguiren els supervivents, els hibakusha, que foren –encara ho són- marginats i estigmatitzats. Són, per tant, doblement víctimes, de l’infern a la terra i de la depredació humana que no coneix fronteres.

Com diu també en l’especial del diari AraBalears Ko Tozawa, catedràtic d’estudis interculturals de la Universitat de Bosei, Tòquio, “Aleshores, la gent no disposava d’informacions correctes i creia que les conseqüències de la radiació eren una mena de malalties contagioses. Això va donar origen a tota mena de discriminacions. No van ser poques les noies que es van suïcidar perquè no es podien casar. Els nens hibakusha van patir marginació a l’escola. Alguns joves es convertien en yakuza, uns mafiosos, perquè no els volien en cap negoci honrat. De manera que molts hibakusha preferien amagar-ho i sacrificar els possibles oficials”.

El pitjor de les dues bombes atòmiques va ser que d’aquelles explosions en naixeren altres tan destructores, a la llarga, com les que esclataren a 500 metres del terra per arrasar-ho tot. És possible que es pugui posar fer a l’escalada atòmica, que es pugui eradicar, fins i tot, l’armament atòmic. Que eradiquem la depredació humana, la seva capacitat infinita de marginar, deportar i explotar, és, senzillament, el somni que mai no ha trobat la bastida.