marginàlies

El diari amb què embolica el volant mèdic per a una analítica i la denúncia contra el seu padastre per apropiació indeguda d’objectes que li pertanyen, no és del dia. A la denúncia manifesta que l’home de sa mare li ha furtat un rellotge d’or, herència de son pare, una cadena d’un dit de gruix del mateix metall i dues o tres joies més. Té la mirada totalment estranyada i la forta olor que desprèn parla a les clares de nits al ras, raig seguit d’alcohol i orina incontinent.

No costa gens trobar-li els deixants pregons de la bogeria.

Porta una samarreta verda sense mànigues amb el nom de Jamaica estampat en groc al pit i la mostra amb cert orgull tot dient que ell sí que va vestit esportivament, com es veu, no com aquests pijos del caiman. No demana res, senzillament vol explicar que l’obliguen a viure amb sa mare i sa mare ni el vol ni l’estima. Es fica, es fica on no li demanen, ma mare, i es fa fastigosament insuportable, diu fort entre llàgrimes. Son pare morí quan tenia cinc anys i n’estigué altres tants fent-se a la idea que no el tornaria a veure. Reconeix que beu per no poder sofrir sa mare, que l’aclapara, que li roba l’aire i li compta les passes. Ningú no es fa càrrec de la meva hipersensibilitat, diu amb la mirada amarada de llàgrimes. Fuma en pipa, ve a dir, i la fa ensumar a tothom perquè vegi que és tabac, allò que fuma, i no cap altra herba. I la cassoleta fa molt de temps que no toca caliu. Mostra la fotografia de sa filla. És guapa, eh?, demana amb brillantor als ulls. I afegeix tot seguit: però entre sa mare, la meva exdona, i ma mare l’han feta malbé; li han ficat dins el cap les seves manies contra mi i no em pot veure.

L’altre dia la vaig anar a esperar a la sortida de l’escola i arribà primer la policia que no ella. No pot pus, torna a dir plorant, i no dubta gens a dir que si avui mateix no li solucionen els seus problemes amb sa mare, es tirarà del pont de la via de cintura. A la mitja hora de parlar i plorar, es dóna una treva tot deixant de mirar per la finestra i clavant-la en el seu interlocutor.

Saps que passa, li diu, que així com els cans es moren de pena quan mor son amo, els amos dels cans que estimam, en morir-se el company de fatigues, també hi hauríem de morir, de pena. I a mi fa quinze dies que m’atropellaren na Lluca i no sé fer res sense ella. No ha oposat gens de resistència als infermers de l’ambulància.