marginàlies

A la sobretaula del dinar familiar d’ahir, parlàvem de la crisi aquesta que ens pot abocar al cataclisme amb dos supervivents de la fam mallorquina dels anys quaranta del segle passat. El més eixerit deia que aquest crec generalitzat era com l’endevinalla que fa: “és una cosa que no és cosa i que per tot el món es posa”. Com la boira, certament. En capien els efectes perquè coneixen una parella jove, del  poble, amb infants menuts que ja ho passa malament. I tanmateix, deien, com “allò”, referint-se a la fam que patiren, res de res. La fam com a paràmetre de la calamitat extrema, la fita que marca el límit  de l’estretor i l’inici de la tragèdia. Ho deia l’altra vuitantina marcant cada síl·laba: passar gana no  s’oblida; i encara menys veure que no hi ha res per calmar-la. I l’altre, l’eixerit, que rebla el clau: encara veig la cara de fam i pena de mumare en veure la poca cosa que tenia per entretenir-nos la gana. Per sortir d’aquesta espiral ennuegadora, la septuagenària que ja no conegué les traces de la gana, recordà que un dels entreteniments de la seva infància era tancar un “canterano” dins una capsa de mistos perquè fes doblers. I amb aquella recordança destapà el flascó de les incògnites: de quin insecte es tractava? Jo encara n’he vists i el record boirós que en tenc és d’una mena d’escarabat amb l’esquena daurada. I poca cosa més. He trescat per tot allà on he sabut i m’han deixat i no n’he tret aguller. I seria bo, trobar canteranos, per fer la contra al crec.