marginàlies

Ahir horabaixa, a Ses Voltes de Ciutat, s’hi celebrà una diada commemorativa que s’hauria de fer lloc entre les fites anuals recordatòries: la capitulació de Mallorca en la Guerra de Successió i, més concretament, la data en què es lliuraren les claus de Ciutat al comandament militar borbònic. Un bon grapat de centenars de persones comparegueren davall de l’Almudaina, l’antic palau reial del nostre regne de mar, per posar rostre a la dignitat que es recobra.

Aquest és el parlament que hi vaig fer en nom de l’OCB-Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015:

PARLAMENT DE LA DIADA DE L’11 DE JULIOL
Avui fa 300 anys, dia per dia, que, amb el lliurament de les claus de Palma al comandant militar de l’exèrcit filipista, s’acabava formalment la Guerra de Successió, una contesa de caire internacional que alterà radicalment la nostra història, ja que amb ella es posava fi a quatre segles en què les Balears, el nostre Regne enmig del mar, gaudiren d’un grau d’autogovern que encara no han recuperat. Per donar a conèixer què s’esdevingué en aquesta guerra, quines conseqüències comportà i a fi de mantenir la reivindicació dels drets col·lectius arrabassats aleshores, l’OCB-Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, des del gener d’enguany manté ben actiu un calendari d’activitats que, com diu el seu lema, va del Decret de Nova Planta al dret a decidir.

Felip V, el rei vencedor, aplicà el dret de conquesta. S’establí un duríssim règim d’ocupació militar amb guarnicions castellanes, que es pagà amb uns imposts que es multiplicaren fins a extrems insuportables per a la població. D’altra banda, el 28 de novembre de 1715 es redacta l’esborrany del Decret de Nova Planta de Mallorca i Eivissa a través del qual Mallorca quedà sotmesa a un sistema de govern absolutista, amb hegemonia militar, dirigit pel Consejo de Castilla i amb els principals càrrecs ocupats per castellans.

Els vencedors també imposaren l’ús oficial exclusiu de la llengua castellana i en veure la ferrenya resistència dels illencs a baratar de llengua, es dictaren instruccions a les autoritats perquè anassin introduint astutament el castellà; allò tan conegut de «se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos».

D’aquests anys tan decisius per al nostre poble i els nostres drets, ben poc en sap la ciutadania. La redacció del relat històric oficial també fa part del dret de conquesta i encara ara és el que vigeix. I si de veres aspiram a ser un país com qualsevol altre país lliure, això és, format en el coneixement i culte, és imprescindible saber de veritat què va passar i quines conseqüències se’n derivaren.

Voler conèixer és un dret inalienable i un deure d’aquells pobles que volen escriure la seva història i no viure al dictat de ningú. Per això, és capital fer memòria, recuperar-la per poder llegar-la sense cap ombra, sense cap mutilació, fora cap falsedat. I per això, ens convé refer els itineraris que seguí entre nosaltres aquesta Guerra, detallar-ne els fets, aixecar-ne acta i monòlits, i honorar els noms dels qui es mantingueren lleials al nostre poble.

Malgrat tot, tres-cents anys després de la pèrdua dels nostres drets com a poble, hem sabut conservar la nostra llengua i la nostra cultura. És hora, per tant, de reconvertir aquesta resistència a prova de dictadures i oprobi en el motor del canvi que necessitam per no perdre el camí dels pobles sobirans.

Ens cal, ara, commemorar amb tota la potència i amplificació possibles aquells fets per poder celebrar demà o d’aquí a poc que hem recuperat el sentiment de poble necessari per dissenyar el futur de dignitat que ens mereixem.