marginàlies

Antoni Vidal Ferrando, nat a Santanyí el 1945, aconseguí ahir el Premi Carles Riba de Poesia, guardó que convoca anualment Òmnium Cultural. Digué en agrair la distinció que li feia molt de goig rebre aquest reconeixement perquè no es tractava d’un més dels molts premis de poesia, i tots prou meritoris, que es convoquen, sinó que era “el Premi”. Té raó.

I si ell se sent molt complagut, el propi premi també s’hi ha de sentir per incorporar a la nòmina de guardonats un dels autors actuals més destacables.

Antoni Vidal Ferrando és autor d’una única obra que inicià el 1986 amb la publicació dels poemaris “El brell dels dies” i “Racó de n’Aulet”, i que no ha acabat, encara; es va fent rigorosament cada dia. Una obra que se centra en l’home d’ara, en l’home que ell veu i viu i sent, i en tot allò que aquesta bestiola humana és capaç de crear, de recrear o d’anorrear. Una obra que interpel·la constantment aquesta humanitat nostra hom diria que esgarrada i esmaperduda en ser capaç d’obrar prodigis i horrors amb la mateixa intensitat i proporció.

Tot esperant l’edició de l’obra guardonada, “Si entra la boira no sabré on anar”, fa bé repetir el seu “Epitafi” de “Gebre als vidres” publicat per Meteora el 2012:

Amb els meus versos nòmades vaig recórrer les illes
del desig, els immensos territoris de l’ésser.
Mentre diluviava damunt les avingudes,
amb rosers i estàtues, vaig davallar a l’infern
literal de la metròpolis emmetzinades d’urc
i de frivolitat. Un arlequí, mercuri,
els peixos voladors em feien d’amulet.
No sé per quin desfici, ara he anat més enfora,
lluny de la xerrameca altiva i putrefacta
dels bruixots de la tribu. No me n’he duit no tinta.
els somnis, tants de sols violetes, la veu
transparent de la mare són fustes d’un naufragi.