marginàlies

N’Evarist s’està matant i tot indica que no se n’adona. L’operaren fa uns mesos d’un mal dolent a la laringe i per alimentar-se mentre es recupera de la intervenció, li practicaren una gastrostomia. N’Evarist, tot i que encara no ha fet els cinquanta anys, en fa molts que només viu per beure i d’aquest esclavatge n’ha tret aquestes xacres. Arribà a Can Gazà fa unes setmanes per mirar de refer-se i no ho posa gens fàcil. No és mal company, no complica gens la convivència, ans al contrari, però malgrat la seva situació extrema no ha deixat de beure per molt que s’afanyi a dissimular-ho. Ho nega, clar, però el seu alè i el tastanejar en arribar el vespre no menten.

N’Evarist està molt fotut però així i tot pot donar una mà a les feines de la casa que fan els residents  i dies enrere li encarregàrem que, en haver sopat, rentàs els plats i els altres atuells, un quefer poc exigent que tanmateix  no sol agradar gaire als gazanencs. Anit arribà carregat de suc i només fou capaç de rentar la cara –i mai més ben dit- als plats, deixant acaramullada la resta de l’escurada. A les set d’avui, el rentador del desdejuni s’ha trobat l’endemesa i ha clamat la presència d’Evarist per dir-n’hi quatre de fresques. I n’Evarist no s’ha acoquinat i li ha dit que la pila de palanganes i coberts no eren del sopar d’anit, que ell ho va escurar tot sense deixar res, i que qualcú havia deixat allà aquella brutícia per tractar-lo de descurat i ell és bon col·laborador. I d’aquí que no l’hem tret.

N’Evarist no dóna el braç a tòrcer, nega que begui i quan se li diu que si vol seguir bevent, és la seva decisió però que ho haurà de fer fora de Can Gazà, diu que ell no ha pres cap més decisió que curar-se i no provar mai més l’alcohol. S’està matant, n’Evarist, i ningú no sap què fer perquè ho entengui.

La neu que cau sense quallar en aquesta hora no aconsegueix distreure la impotència davant tanta inconsciència.