marginàlies

Un banc de núvols blancs reclamen l’atenció dels menuts que sestegen i frisen d’abraçar els amics a l’escola, de bescanviar amb ells amanyacs i paraulotes. Amb la pandèmia hi ha guanyat, i molt!, l’altivesa, la misantropia i la insuportable lleugeresa dels intractables, dels que converteixen els mots en grunys de tota mena i to; dels que esperen l’edició de manuals per fer més passadora i emprenedora la quarantena, si arriba, o el confinament, si es decreta.

És temps de profetes i endevinaires, de lectors de línies de les mans, escolims de cafè o gargalls llançats a l’aire i caiguts a la vorera d’un plataner. Temps de tramposos de mà alta i d’atrevits que s’engrunen els dits en les valls exhaustes de la pobresa que fa d’ambaixadora de la misèria. Temps de mitjanies i d’estels de paper de diari.

Què és la normalitat per dir constantment que n’hi haurà, o ja n’hi ha, una de nova que cal modelar al gust de cadascú? Basta que ho digui un de principal i ho repeteixin els seus corifeus ben pagats i els altaveus de l’adoctrinament perquè tothom ho accepti sense despentinar-se el cervell. I d’aquestes expressions eixancarrades, aquestes botilades, aquesta guerra oberta entre els negacionistes i la resta, entre els que moren covidenouats i els que matarien per refermar la seva còmoda ignorància.

Un menut sortit d’una rondalla mira un núvol blanc sense dir res, amb cara setcienciosa, i aixeca un dit per perfilar millor la seva forma i que sigui, verament, un acrocantosaure. Per ell, mentre pugui ajudar a fer dir millor als núvols que som polls entrats en costura, la normalitat serà prou afermada per no necessitar cap canvi o millora.