marginàlies

Entre les runes i l’olor penetrant del terror provocat per l’objectiu del míssil, se sent  molt net el plor d’un infant. La recerca del grup primer que s’ha apropat als munts de la tragèdia, quan no feia res que havia caigut el darrer escapçall  del sostre, dura poc. Increïblement –per ventura guiats per algun deixant de la providència en fuita- el troben tot polsegós, però sa i estalvi, dins el casc d’un soldat. Entre la polseguera revenida es fa difícil distingir res que no sigui el nadó desficiós i la paüra enganxada a l’indret. No se senten gemecs ni cap indici d’alenada.

El silenci, així, també es fa irrespirable. No hi ha cap reporter gràfic de guerra per immortalitzar aquella troballa insòlita i tot l’escamot d’auxili se n’alegra. El més gran, recull la criatura, surt de pressa de l’edifici enrunat i corre en direcció desconeguda. Cap dels altres el segueix, com si acceptessin que fa allò que cal i pertoca.

Instintivament i desordenada van decantant la runa a la recerca de cossos. L’home gran que s’ha carregat la criatura, tot i l’edat, es desplaça amb força vivesa en direcció contrària al genter que poc a poc va acudint al bloc de pisos bombardejat. Cap dels que reparen en la seva fugida acuitada amb un embalum en braços no sospita res.

Es perd pels carrerons estrets del poble i no para fins a un solar a vessar de palets i caramulls desordenats de trastos vells. Estirades en un raó, tres velles de negre rigorós esperen l’infant. Una d’elles el pren i el despulla. Tot nu el lliura a una altra que el renta a llepades. La criatura fa tota mena d’esgarrips per expressar gratitud i complaença. De dins una bossa de plàstic en treu una muda de roba sense entrenar que sembla guardada per al nadó. De cop es posa a ploure.

L’home gran que ha portat fins allà la criatura, reapareix per obrir un paraigua prou gran per aixoplugar-los a tots quatre. No obstant, la tercera vella es despulla i es renta amb cura sota la pluja intensa. Ben neta, retorna amb el grup i sense eixugar-se, pren el menut i li dóna el pit. Al nadó no li fa res prendre aquella arrua emmugronada i xuclar amb força mentre la vella, cantussejant, el bressa.

Mama dels dos pits pansits fins a quedar-ne sadoll. S’atura la tempesta i el vell espera que les velles amb diversos palets i esquinçalls de roba improvisin un jaç confortable per a elles i el ninó. En sortir del solar, s’adona que han escrit a una de les parets: “Venc les meves emocions a qualsevol preu”.

Són les quatre, quan l’esclafit d’una mena de petard molt potent, el despert. En el moment d’incorporar-se comencen a ulular les sirenes.