marginàlies

Mentre comença a desar el betlem per indicació expressa i terminant de la seva dona (ell encara l’hagués deixat uns dies més, fins a dilluns com a poc), intenta  atropelladament fer els comptes dels anys que fa que posa i lleva aquelles figures que heretà del seu pare. Les capses de llauna i tot on les deixa són velles com la memòria i els còdols de cala amb els que aixeca les muntanyes de fireta. Cada figura curosament enrotllada en paper de diari no sap ben bé per què, senzillament perquè així li ho ensenyà de fer son pare quan ell deixà de creure en els Reis i en aquell moment no en demanà la raó. Aleshores també hi embolicaven les arengades i en cap moment se li acudí de demanar-ho.

La vara florida de sant Josep ha anat perdent les flors amb els anys i ara sols és un filferro sense cap gràcia. Tampoc el fuster no és gaire agradós, si va a dir ver. Anys enrere s’hagués vist en cor de refer-la, com ha anat arreglant els petits desperfectes de la guarda de figures. Només calen unes gotineues d’estany, un parell d’espirals per fer de flors i una embosta de paciència. Ara, però, al betlem només el mira ell i, sobretot, s’embadaleix amb el que s’amaga rere el bou i la mula, entre la menjadora que s’insinua en penombra permanent.

També el mira el nét, que fa córrer els Reis i canvia de lloc el caganer, i demana per què tenim un pastor gandul i, a més d’ovelles, per què no tenim cabres, en el betlem. No cal dir-li que el betlem nostre no té res d’ortodox i no representa res més que la dèria invertebrada de voler seguir usatges que els reca molt esvair-se. Pel seu gust i si no fos matèria protegida, encara aniria a cercar molsa i aconseguiria la pallissa més gran per bocabadar els amics.

Tot un betlem, una cinquantena de figures que lentament perden llustre i color en cada exposició silent, dins dues capses de llauna que descansaran un any més a l’altell de l’armari rober del dormitori gran. I just tancar la porta, sent remor de gresca, de mens amb juguera i fillets de pastors que s’empaiten i riuen. I una veu greu de fuster grosser que sense gens de severitat reclama silenci, per favor, que el seu filló dorm i no convé despertar-lo.