marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
3 de juny de 2014
0 comentaris
LA PARAULA CLAU SEMPRE ÉS PASSIÓ
De cop em vaig adonar que per damunt de tot hi havia un rei que no pelava faves, precisament, que abdicava i que no hi havia establert en el seu regne cap procediment per fer-ho ordenadament i com cal. El seu regne no és del món de rigor; ho és de la xerinola. I quan la majoria d’aduladors amb trona pública esperava una allau de crits d’exultació i visques al rei pare i al fill rei, s’omplen les places de desafectes monàrquics.
I tanmateix, l’interès romania des de ben prest en els panorames oberts per “El rastre blau de les formigues”, la darrera aportació literària de Ponç Pons que han editat els de Quaderns Crema: “Com els arbres per les fulles, jo respir per les paraules”.
Meritori recull d’aforismes, apotegmes, sentències o cites, o fites, o marques, o poemes amb vers o sense que exalten la literatura, els literats amb petja perdurable, la naturalesa illenca que no s’aïlla, el procés creatiu de Pons, la vida de la terra que dóna vida: “En la nit de Sa Figuera Verda, m’il·lumín d’estels i espelmes. Viure és escriure’m amb l’alfabet dels sentits”.
Pensaments i reflexions que fan saó, germinals; que tan aviat s’emparellen amb l’anacoretisme més productiu com en macs de fona: “Llengua d’amor, tots els verbs són copulatius”; “Menyspreen la nostra llengua i ens destrossen l’illa, però hem de ser tolerants, diuen”. Literatura ponçponsiana en estat pur, en definitiva. La millor per deixar-nos d’històries reials i atendre apassionadament la realitat –o no- dels batecs de la vida.
Meritori recull d’aforismes, apotegmes, sentències o cites, o fites, o marques, o poemes amb vers o sense que exalten la literatura, els literats amb petja perdurable, la naturalesa illenca que no s’aïlla, el procés creatiu de Pons, la vida de la terra que dóna vida: “En la nit de Sa Figuera Verda, m’il·lumín d’estels i espelmes. Viure és escriure’m amb l’alfabet dels sentits”.
Pensaments i reflexions que fan saó, germinals; que tan aviat s’emparellen amb l’anacoretisme més productiu com en macs de fona: “Llengua d’amor, tots els verbs són copulatius”; “Menyspreen la nostra llengua i ens destrossen l’illa, però hem de ser tolerants, diuen”. Literatura ponçponsiana en estat pur, en definitiva. La millor per deixar-nos d’històries reials i atendre apassionadament la realitat –o no- dels batecs de la vida.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!