marginàlies

El Consell de Mallorca, a través del seu Departament de Benestar Social, acaba d’editar el treball “De la beneficència a l’estat del benestar. Història dels serveis socials a Mallorca (s. XVI-XX)”. En són els autors Miquel Deyà Bauzà (L’assistència social a Mallorca durant l’Antic Règim); Pere Salas Vives (La beneficència i l’assistència social a Mallorca en el marc de l’Estat liberal (1820-1930) i Fernanda Caro Blanco (El segle XX. Un llarg trajecte des de la beneficència al benestar social). De la coordinació de l’estudi se n’ha fet càrrec Aina Pascual. Es tracta d’un treball prou interessant i altament recomanable i no sols per aquelles persones que d’una manera o altra estan en contacte amb la població mallorquina freturosa d’ajut. Repassar de quina manera Mallorca ha atès el pauperisme i altres xacres socials és imprescindible per al col·lectiu cada cop més nombrós de professionals dels sectors socials, d’un valor ben alt per als agents polítics i d’una importància notable per a la ciutadania en general. 

Des de la xarxa d’hospitals de la Part Forana de l’època medieval (el més antic sembla que és el de Sant Elm de la Palomera del 1280), que esdevenien veritables centres d’atenció sociosanitària; passant per l’assistència social practicada pels gremis (que aconseguien de forma força efectiva la inserció laboral); seguint per l’Hospital General, la Casa de la Misericòrdia, el paper de l’Església, la figura central d’Emili Darder durant la Segona República; i el desplegament dels actuals dispositius assistencials, s’obre tot un panorama d’intencions i d’accions que diuen molt de nosaltres. Llavors com ara, mai no s’ha lluitat contra la causa que provoca la pobresa;  s’han atesos amb més o manco fortuna els afectats, però incompromesament amb els factors que desencadenen la desigualtat. La conclusió de Miquel Deyà Bauzà a la seva part il·lustra perfectament aquesta actitud i es pot estendre a tots els temps: “És evident que comparar l’assistència social de l’Antic Règim amb la de l’actualitat és improcedent. Però també és evident que existí un mapa de l’assistència social, petit i disgregat si es vol. També es podrà dir que en moltes ocasions els poders públics empraven l’assistència social com una forma d’intervenció social, per conjurar perills de revolta o per aconseguir objectius de tipus econòmic (augment de la producció, per exemple, tot i que l’èxit fou molt escàs) o social (tenir la població enquadrada i fàcilment controlable). Però el que no podem oblidar és que ens trobem davant una societat basada en el privilegi a col·lectius concrets i no en els drets de les persones, en la desigualtat legal i no en la igualtat legal. Tot i així, aquell món ens presenta un sistema d’assistència social adaptat a les problemàtiques del moment (pobres, viudes, orfes, captius…), altre tema és si quantitativament aquesta assistència podia arribar a tots els afectats per l’exclusió social en les seves diverses formes. La visió final és la d’un mapa de l’assistència social molt divers en les formes en què s’explicitava i que, per ventura, allargà la seva vida més enllà de la fi de l’Antic Règim.”  Més explícit, i en aquesta mateixa idea, s’expressa Pere Salas Vives en analitzar l’Estat Liberal: “L’objectiu de la caritat i de la beneficència pública no era tota la població, sinó aquells que eren considerats pobres. En certa forma, es tracta de permetre la perpetuació del nou ordre liberal gràcies al seu efecte de pacificació social, ja que no existeix la voluntat d’eradicar la pobresa  -estructural o permanent— mitjançant la creació de serveis positius finançats per un sistema tributari estatal i redistributiu. El cas espanyol, fins i tot resultarà paradigmàtic en aquest sentit. Per tant, la beneficència, com la caritat, no vol eliminar la pobresa, sinó permetre la seva pervivència en les millors condicions materials possibles”.  En definitiva, un treball profitós i aprofitable que mereix ser seguit per nous textos que tractin una història gens menor, ans al contrari: del tractament dels ressagats se’n conclou la salut integral de qualsevol col·lectivitat.