marginàlies

No volen, de nit, les garses, ni els llimoners s’espolsen l’acidesa. Volen, volen, els boings, els MD i els airbusos. I mentre s’enlairen sorollosament, en algun indret americà s’obre una assemblea de boids i hi arriba tota mesa la boa més vella –i més llosca, també- de la contrada per fer-se càrrec de la presidència. Volen amb determinació de ferro colat, les aeronaus; la mateixa, si fa no fa, que la de la ratapinyada. Ser l’únic mamífer capaç de volar l’omple de vanitat. Tot i l’estrèpit contingut de la nau, el xubec del passatge avança, com ho fa lentament l’hostessa que reparteix sucs i aigua.

Té l’expressió retuda, contravenint la reglamentació de la companyia: anit esperà inútilment el seu amant, que, de matinada, s’excusà amb veu cassallera. Un rajolí d’aire fresc refrigera la closca dels jove que durant tota la nit, voltat d’espelmes i furtivament, ha pintat un pantocràtor a la manera dels grafitaires més reputats a l’església del poble de son pare, a la capella blanca de santa Úrsula. Volen, volen, els esprais a l’hora de signar la bretolada que tanmateix imposa, que es clava com els fiblons de les abelles en la credulitat dels piadosos. Ben fa, l’aire refrescant, que les idees del jove volen, volen; vagabundegen en excés i acaben exhaustes i  sense sostre. Van i vénen sense motxilla, les cabòries del grafitaire, on s’és vist! Indocumentades, no els deixaran anar enlloc; no passaran el control policíac i menys ara que s’han tornat endurir. L’avió inicia un descens acusat però no brusc: ha sentit l’olor de terra i, com els cucs, tira el cap endavant. No pareix ver la confiança del passatge.