marginàlies

Hi ha pics que voldries dedicar temps a fer els ditirambes més recarregats –per molt que no toqui ni n’estiguis mínimament preparat- i la realitat més cabrona et posa al lloc de les llosques.

A Can Gazà, s’hi concentra la fragilitat humana més extrema i, per això, hi campa a l’ampla aquesta realitat tossudament rocallosa que limita -i molt!- els àmbits de la confiança en l’ésser humà i el seu potencial per obrar meravelles.

L’equilibri relacional gazanenc s’embasta amb fil magre i passades llargues per no provar imprudentment la resistència del seu teixit humà. Vetllar perquè no es trenqui, és força complex i no sempre hi val el tacte, la mà esquerra, això que coneixem per diplomàcia.

Fa vuit dies començà el noviciat gazanenc un jove envellit fins a la desesperació, que dels quaranta anys que estrenà fa no res, n’ha passat una vintena a la presó. Té tots els mals possibles i per això pren una quantitat de medicament que fa feredat. Com és de suposar, a cops d’incapacitacions físiques, ha aconseguit una paga no-contributiva que inverteix en tabac. Necessita Can Gazà o un altre lloc que agomboli el seu desesper global, però ell ajuda poc; gens, millor dit: té tirada per traficar amb ansiolítics i altres fàrmacs, activitat no permesa en el reialme gazanenc, òbviament.

En sentir-se descobert, ha desplegat tots els seus dots interpretatius apresos en l’acadèmia del carrer i en els seus lamentables anys entre barrots. En adonar-se que no tocaria cap viu perquè les proves de la seva activitat de traficant eren clamoroses, ho ha donat als insults, a les amenaces i al jurament de revenja. Se n’ha anat a l’alberg cridant com un foll i fent voleiar les crosses que necessita segons quan.

En aquest punt, en veient la desfeta humana, voldries recuperar el temps cridat a fer ditirambes i el crit és ben debades.