marginàlies

De la banda del moll arriba el so molt fosc d’una sirena  –que indica que pertany a un vaixell enorme, monstruós, d’aquells que són com a pobles comprimits i contaminen  la mar en poder tirar-hi sense tractar els residus dels excusats- irromp en la lectura atenta i fa aixecar el cap del lector.

El lector fa hores que llegeix i subratlla, i anota als marges del llibre; que s’excita i rebenta en exultació; que frueix de mastegar fins a liquar un text que l’amanyaga i l’inquieta ensems. I el primer que pensa tirant la vista per la finestra i acaronar la moixa que l’ha acompanyat tostemps dormint dins la falda, és pensar en la raó dels somnis i el seu regit.

Qui no voldria ser governat pels somnis?, demana a la moixa. I perquè no tenim els somnis essencials, els que cal tenir adesiara per mantenir la condició humana neta com una patena, ben tonificada. Perquè els somnis no són manicomis, torna a dir a la moixa, que no deixa de roncar de placidesa.

Comença a tenir anys, l’animalet, i pensa que en morir-se no podrà pair la seva absència silent i tranquil·la. En morir, es diu, el seu cervell hauria de mudar la pell, com les boes, perquè es marcarà una fita totèmica, un abans i un després rotunds, determinants; un després que, almenys de manera immediata, alterarà la convivència amb ell mateix i amb els altres; i durant un temps indeterminat passejarà els ulls dolorosos.

Les desgràcies mai no són fetes a mida de la fragilitat de qui les pateix, torna a pensar de forma intensa. I la concatenació de dissorts pot provocar que en morir hom no hagi entès què era en realitat la vida. Davant tot això, de què ens serveix el pensament, moixeta?