marginàlies

Fa uns dies, les entitats Plataforma del Professorat de Valencià del Baix Segura, Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià, Associació Cívica per la Llengua El Tempir, Intersindical Valenciana i Enllaçats per la Llengua, mostraren públicament la seva decepció per com avança la normalització lingüística al País Valencià en general i més concretament al sud, en àmbits com els mitjans de comunicació, l’ús social, les administracions públiques, l’ensenyament i l’exempció d’estudiar la llengua pròpia que poden fer efectiva les famílies del migjorn valencià. Les excepcions, és evident, suposen una discriminació lingüística per a una part considerable de l’alumnat en privar-lo de tenir la capacitació en una de les dues llengües oficials del país.

Aquestes entitats demanen al govern de la Generalitat Valenciana que s’actuï amb valentia per tal de garantir els drets lingüístics de tot l’alumnat valencià, de qualsevol part del domini lingüístic, i aconseguir canvis normatius al llarg de la present legislatura per avançar cap a la plena igualtat lingüística tant a l’ensenyament com en el conjunt de la societat valenciana.

A l’arxipèlag, diverses entitats civicoculturals encapçalades per l’OCB també han clamat a favor d’intensificar l’acció política en matèria lingüística i ho expressaren així en el parlament que es llegí en el decurs de la Diada per la Llengua que tingué lloc a Ciutat el 14 de maig passat:

“Demanam als nostres representants polítics un desig que esdevé clam: volem més iniciativa, més convicció, més valentia i més recursos per complir i fer complir la LNL. Invertir en política lingüística és invertir en cohesió social, de la mateixa manera que invertir en cultura equival a apostar per l’apoderament col·lectiu. I un poble culte és un poble lliure.

“Demanam als nostres governants, veu en crit, que s’assegurin els nostres drets lingüístics i que s’actuï immediatament en aquells àmbits on el català no se sent ni amb la potència ni amb la intensitat exigibles, o injustament el fan callar. Els demanam que s’esforcin a visualitzar molt més la nostra llengua en tots els espais públics i de relació; a treure-la definitivament de la secundarització en què viu desnodridament. Els demanam amb la màxima vehemència que, com ordena la pròpia LNL en el seu article 1, creïn la consciència social sobre la importància del coneixement i l’ús de la llengua catalana per tots els ciutadans”.

Mai no es podrà dir que la societat civil organitzada d’arreu del Països Catalans al voltant de la llengua catalana i la cultura de la que n’és la màxima expressió, no mantinguin la unitat d’acció i de discurs.