marginàlies

Avui fa set mesos que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez estan tancats injustament a la madrilenya presó de Soto del Real. En aquestes alçades ningú amb un dit de front democràtic no dubta a admetre que els Jordis -i també els altres presos i les altres preses per la causa emancipadora principatina- són ostatges polítics. No els oblidam ni un sol instant i convé que no ens venci la impotència, perquè el desig que retornin a casa immediatament es veu frenat per un sistema judicial contaminat o intoxicat políticament.

La negativa de la Justícia belga a extradir Lluis Puig, Toni Comín i Meritxell Serret és una excel•lent notícia, sens dubte, perquè posa en evidència la feblesa d’un jutge que ningú no jutja, en Llarena, i per extensió la justícia estatal. De tota manera, no sé si pot afavorir la llibertat dels nostres ostatges. Ja pot fer potadetes, el Tribunal Suprem; segurament preveu l’efecte dòmino d’aquesta decisió i que tant Alemanya com Escòcia també deneguin l’extradició. El jutge que ningú no jutja pot dictar una tercera euroordre, sí, però s’arrisca a apregonar la vergonya. Ja sabem, però, que no hi ha res més atrevit que la ignorància.

Mentrestant, entre els set mesos rere barrots ignominiosos dels Jordis i la no extradició de Puig, Comín i Serret, surt el secretari general del PSOE aliat o amistançat amb el PP, l’inefable Pedro Sánchez, i diu que s’ha d’adaptar al segle XXI el delicte de rebel•lió perquè “s’ha de defensar el bé jurídic que és la Constitució dels responsables polítics que, utilitzant els seus càrrecs, la violen”. I afegeix: “Abans, el 1995 i el 1973, quan es parlava de rebel·lió, un s’imaginava un cop d’estat militar. Ara estem davant d’un fet completament diferent. I és que responsables polítics al capdavant d’institucions públiques s’estan valent d’aquesta posició per subvertir l’ordre constitucional”.

Curiosa manera de fer passar per ultramodern l’ultrareacccionarisme.