marginàlies

Qualsevol instant és bo per llegir, escoltar i sentir qui en el passat obrí camins en comptes de cavar trinxeres; qui s’avançà moltes passes al seu temps per obrir la mar de pinte en ample i poder admirar allò que la llum no toca.

Llegir i rellegir el “Cançoner” de Francesco Petrarca en versió catalana de Miquel Desclot, certament omple el cap de bons pensaments, de llum i de belles paraules. Seguint l’aura de Laura ens adonarem que la vida, amb massa freqüència, viatja sola. I que la vila és la vela i la pau, la nau per junyir-nos a ulls misericordiosos.

A través dels sonets i les cançons de Petrarca ens adonarem que si la llengua calla, tanmateix el cor ho dirà tot amb una claror encegadora. I també que qui crida més que l’afany de llibertat és el silenci de l’esclavatge.

No em puc estar de repetir aquests versos de la cançó 37:

La vida és tan breu sort,
i els cossos humanals
tan fràgils i mortals,
que en veure que em retrobo així distant
de l’exquisit semblant,
el desig ja sense ales i amb dogals,
ben poc em resta del confort usat,
i no sé quant puc viure en tal estat.