marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

11 de setembre de 2011
0 comentaris

DIADA A BADALONA

Acabat d’aterrar a l’illa després de dos dies a Barcelona, no puc defugir la necessitat gairebé apressant de deixar anotades un grapat de sensacions. El cansament pesa, raó per la qual la polidesa del redactat pot ben bé no aparèixer per enlloc, però la impulsió de la lletra és imparable. Ignor i tot el resultat de la manifestació del capvespre. L’he deixada en plena gestació, cap allà a quarts de cinc, i es pressentia força remor i potència. Tanmateix, m’ha agradat ferm assistir, com a representant de la Federació Llull
(Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear), a la Diada de Badalona després  de fer l’ofrena a Rafael de Casanova.

El batlle badaloní, l’inefable Xavier Garcia Albiol, havia ofès prou la ciutat carregant innecessàriament contra la Diada Nacional com per justificar la presència d’aquesta federació. Com que és fatxenda de mena i provocador de baixa estofa, el llarg –que no alt, com nostre Rei en Jaume- i colrat batlle ha volgut comparèixer, també, a fer l’ofrena com a representant peper i s’ha guanyat l’esbroncada. És clar que amb ell arribà l’escàndol i l’escandalera també. No li bastava una escopinada? Quin personal!

Provoquen, insulten, crispen, exasperen irresponsablement just pel gust torturador de fer veure que els ofesos són ells. Quina tropa! Aquesta actitud despectiva fins a l’odi –i a l’oi- vers el que és i representa la catalanitat, em recorda un altre peper insigne: el president de les Balears, José Ramón Bauzá Díaz, el dels quatre accents. El president illenc ha arribat a la més alta representativitat de l’arxipèlag abominant la institució que representa; perquè a Bauzá no li importen gens ni vol saber res dels que vivim a les illes, i encara menys del nostre caràcter, de les nostres identificacions, del nostre imaginari col·lectiu, dels nostres referents. Ell treballa a escarada pel seu cap de files i per l’Espanya més de l’any un, la de l’aguilot a l’escut i la cara al sol; per castellanitzar fins a l’esperpent el vell regne enmig de la mar.

Exactament com Xavier García Albiol. Sort, encara, que el català segueix concitant energies per seguir fent-lo gran i útil; sort que el català segueix marcant el seu territori que, com ja sabem, va de Salzes a Guardamar i de Fraga a Maó. Sort, encara, que sabem convertir les penalitats en força creativa. No he  dit gaire cosa però em calia dir-ho abans de veure la “Terra Baixa” d’Isidro Ortiz que anit emet TV3.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.