marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

30 de maig de 2009
1 comentari

COM L’STROMBOLI

Ens separen els esputs, estimada; ens allunya la radioactivitat de la saliva dels addictes al garrot que  manen generació rere generació. No cal que estripis els coixins per proclamar alegria, estimada. No en  sortirà cap ploma, tanmateix, per envolar-nos les somniades, amor meu. Queden tan lluny les llums de l’alba! I a tocar, sempre, l’aspror del càrritx que ens forneix de vencills per travar-nos les fortors i les enravenades. Una flor no fa estiu, amor, ni el tast del cianur crida la mort, princesa de les hores.  Somnia llibertats, fill meu, que demà ens espera un bon tall de feina al sementer i no podem perdre calada.

Les paraules naufraguen i no deixen restes, te n’adones? Cap clar de lluna ja no inspira melodies ensucrades, com un temps, abans que els americans la conquerissin i foragitassin els selenites. Vivim en el regne de les ombres, estimada meva; no hi calen barrets per evidenciar bona avior i millor criança. No tindries una saqueta per fer-me una caputxa? Si surt sense res que em protegeixi, l’aiguat em deixarà com un poll. I no parlem si a l’Stromboli li pega per eructar. He somniat amb raors, anit, amor meu. Tota la nit amb els pèls de punta de l’escarrufament. Voltaven com si fossin ruletes per les voreres dels carrers cercant els turmells dels vianants. I han deixat bons els del cap de les obres que tenen rebel·los els veïns. I a una nina que entrava cantant a l’escola, que han omplit de sang. I la criatura, que en cap moment ha amollat la mà de sa padrina per arruixar aquell moscam d’acer, seguia cantant, Déu meu, en Joan petit quan balla. Karin vol sortir d’Stromboli i no sap com. Plora a l’ombra d’una figuera de moro, germana de la que ha fet plantar dins ca seva. Gitarà el volcà i la trobarà escrivint qui sap què ran de mar. L’importuna el mossèn, que se sap objecte de desig per poder fugir, i es replega com els màrtirs. Ell no és capellà castrense, per actuar al dictat dels testicles. Les pedres de l’illa i tot són horribles, li diu la insatisfeta Karin, i el vicari de Déu li recepta paciència. Si fos castrense, el mossèn, li faria voltar l’illa a cop de xiulet, marcant el pas dels sotmesos, un, dos!, fins que rebentàs, un, dos!, que ja li fugirien, ja, les ganes de revoltar-se. Ingrid Bergman, l’any cinquanta del passat segle, tenia un què pregon. Tenia un mirar misericordiós, modest però feiner. I una boca amatent, sempre a punt de bes, entenimentada i acollidora. Li agrada, al foc, colgar-se dins la mar. Pintaria pops al capçal del llit, reina meva; de més de vuit tentacles, és clar –tretze és un bon nombre- de tots colors i formes, preciosa. I als peus, una colla de llimacs amb tota la mala bava per marcar el camí de les quimeres. Llimacs cap jups que esperaran la lava que els faci dignes del millor Stromboli.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.