marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

5 d'abril de 2017
0 comentaris

TIÀ DE SA REAL, APROFUNDINT EN LA LLEGENDA

A les acaballes del 2014, un grup d’historiadors, professors, activistes i agents culturals decidírem de crear la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 amb la finalitat de recordar i divulgar el coneixement ver de la Guerra de Successió, que vàrem perdre. Amb aquesta derrota s’esvaïren les nostres llibertats com a poble i els nostres furs, i es va capgirar traumàticament el curs de la història de Mallorca. D’aquesta desfeta, a escala popular, fins aleshores se’n sabien ben poques coses i calia que se’n sabés com més millor per poder aclarir on som ara com a poble i on ens convindria ser. El lema d’aquesta Comissió era prou explícit: “Del Decret de Nova Planta al dret a decidir”.

En el decurs de les primeres trobades per tramar els plans i les activitats que projectàvem dur a terme, parlàvem de la necessitat de recuperar els noms d’aquells que mostraren cara, per dir-ho així, per la nostra dignitat com a poble. Ens falten referents, dèiem, elements clars en un imaginari col•lectiu que s’adigui amb la nostra essència que encara està per fer.

I costa trobar figures per enaltir, d’aquesta. Tanmateix és a Manacor on hi trobam l’heroi: el talaier Guillem Riera que morí, precisament el 4 d’abril de 1715, ahir va fer 302 anys, en explotar-li el canó falconet amb el que s’enfrontà a les tropes filipistes.

Al meu parer, però, també a Manacor hi trobam un altre mite que no participà en aquesta Guerra però que pot significar la resistència dels mallorquins al nou ordre imposat pels Borbons: en Tià de sa Real.

I així ho vaig exposar en el decurs del trenta-novè Seminari Blanquerna, que tractava precisament de les conseqüències per Mallorca de la victòria borbònica en la Guerra de Successió, que se celebrà aquí mateix, a Can Alcover, el 28 de novembre de 2015.

En la meva exposició reivindicava culturalment la figura mítica d’en Tià de sa Real que fa de contrapès a l’absolut menyspreu absolutista a la nostra llengua i cultura, i que avui seria tractat com una veritable icona del resistencialisme, de la vivència del nostre català que superava les imposicions.

Per mi, Tià de Sa Real, pot ser l’exemple cultural resistent a presentar en aquests anys tenebrosos en els quals la nostra identitat va estar a punt d’anar-se’n en orris. El poble l’escoltà, l’acceptà, el seguí i a la fi el mitificà, prova fefaent que no tenia res d’impostor.

Feia aquestes consideracions sobre Tià de sa Real dia 28 de novembre de 2015, tres dies després de la commemoració dels 300 anys del seu naixement, i deia que si aleshores commemoràvem els 300 anys d’una desfeta, també ens calia recordar el tricentenari del naixement de Tià de sa Real que, per mi, significa el naixement de la resistència als intents d’extermini cultural. En aquells moments era el meu modest homenatge a una personalitat que no ens pot passar per malla.

Venturosament, en Tomàs Martínez sí que ha celebrat com cal els tres-cents anys del naixement del nostre particular homenot amb un llibre que reuneix totes les dades que tenim i necessitam per conèixer Tià de sa Real i donar més corda al mite, tenint ben present, com indica, que “un mite que no captiva, que no significa alguna cosa en el moment present, esdevé totalment inútil”.

I la lectura d’aquestes notes per a l’estudi de la figura i l’obra de Sebastià Gelabert, certament, captiven. Ho diu amb aquestes paraules Gabriel Barceló en el pròleg: “aquest treball el poden pair ments juvenils, de mitja edat i avis en perill d’extinció, lletraferits i illetrats, sense haver de patir cap empatx mental”. No es pot dir millor.

En Tià de sa Real, segons en Tomàs, “és un heroi perquè és capaç de fer acotar el cap als rics, als poderosos, als il•lustrats, a la pròpia Inquisició, és un mag (de màgia blanca), un endevinador, glosador, poeta, autor teatral, enginyós, descobridor de coses amagades, capaç de donar resposta a qualsevol endevinalla, pobre de solemnitat, home de bé, consolador dels pobres, amb unes facultats poc comunes que destaca d’entre els de la seva posició social”. Ho té tot, per tant, per ser, literalment i efectiva, poble.

Tomàs Martínez presenta aquesta obra de la forma més didàctica possible presentant cada capítol amb una pregunta que respon a totes aquestes afirmacions que acab d’indicar. I val a dir que fa l’efecte desitjat: d’una banda, emmarca fins allà on és possible la “historicitat” de Tià de sa Real, però a la vegada, aporta els elements necessaris per mitificar-lo encara més. És a dir, posa en context en Tià de sa Real perquè tres-cents anys després puguem seguir gaudint dels seus dots extraordinaris i n o solament per a la glossa o els actes sacramentals.

En aquesta posada en context, Tomàs Martínez hi aporta molta feina, i ben feta, de recopilació, de postil•les, de referències essencials per fer més rigorós el seu estudi i situar el lector en el lloc precís i en el moment en què s’esdevenen les històries i les facècies de Sebastià Gelabert. Per això, les 136 notes a peu de pàgina, lluny d’espantar l’interès, no fan més que dinamitzar la lectura, fent-la, com dic, didàcticament expansiva.

I a més, aporta molt de material per seguir investigant sobretot l’obra d’un veritable tità sorgit de baix de tot. I, encara més, recull i acara moltes variacions sobre glossats d’en Tià de sa Real per demostrar la seva popularitat i la seva influència no només entre la mà més baixa, d’on provenia, sinó també entre els alts estaments i la mà més gran.

Sosté Andreu Ferrer i Ginard, i reprodueix Tomàs Martínez en l’obra que presentam, que “d’homos com en Tià de sa Real només en neix un cada cent anys i encara no sura”. Els comptes són bons de fer: tres-cents anys després d’en Tià de sa Real, encara no n’ha surat d’altre com ell i ja en duim dos de retard.

I tal com van les coses per aquest país nostre, petit i patit, ens calen uns quants tiàs de sa real: crítics i clars en les exposicions, promptes amb les respostes i escomeses, generosos fins a l’exasperació i visionaris, o si més no, amb la intuïció necessària per fer anar el poble pels senders de l llibertat i de la dignitat.

D’altra banda, no oblidem que és gràcies a persones d’arrel profunda com en Tià de sa Real que fou possible la renaixença literària a casa nostra i d’allí el sorgiment de la voluntat col•lectiva de voler decidir futurs més clarents.

Llegiu i fruiu d’aquestes “Notes per a l’estudi de la figura i l’obra de Sebastià Gelabert, en Tià de sa Real”, que, lluny d’enpenedir-vos, en voldreu saber molt més. I saber més d’ell, és saber més del que som i, sobretot, del que volem ser.

Moltes gràcies, Tomàs, per aquest text que hauria de córrer com es mereix; com es mereix l’obra i en Tià de sa Real.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.