UN TROS DE CEL PER RECOMPENSA

Acabats d’estrenar els noranta-quatre anys diu que no hi ha res més trist que anar a comprar i que et diguin que no ho pots fer perquè tens comptes pendents amb la botiga. Sap bé de què parla perquè ha sentit a la cara l’alè pudent de la guerra i dels estralls de la gana, la seva filla bastarda. Ha vist davallar en torrent l’oli de ricí i s’ha tapat com ha pogut les orelles per no sentir la cridòria de l’odi que engendra la covardia. Ha conegut el mal de l’abús i de l’esclavatge, i la paralització que provoca la por en mans dels dèspotes.

Ara mateix compraria un tros de cel per instal·lar-s’hi i estar a plaer. En cap moment de la seva vida ha tingut ocasió de compondre una certa marrota: amb el seu arcàngel invertiren les brosses d’un jornal que a penes cobria la despeses essencials en la formació dels fills i el compte final no presenta deutes però els guanys econòmics són escassos, gairebé testimonials, un detall insignificant que els bancs insaciables farien passar com a seu. No coneix el funcionament de les targetes bancàries ni ha anat mai a cap caixer. No li fa res, absolutament res, no saber fer anar el telèfon mòbil, la tauleta o l’ordinador portàtil, i això que encara recorda el primer cotxe, el primer telèfon, la primera televisió i el primer tocadiscos que entraren a la vila. La vida sense pantalles, sembla dir, existeix, no és cap miratge, jo en som la prova.

Es dol molt de no haver pogut fer cap racó econòmic per als seus i per això els demana que simplement s’estimin, que amb això no faran cap fortuna però podran dormir sense sobresalts. Ella, ara, no hi dorm arreu i no per dèficit d’estimació, sinó pel seu cos i el seu cap que han decidit prescindir de la seva voluntat i van i venen sense sentit.

Encara atén les demandes, sap amb qui parla i pot seguir una conversa si no s’enfila molt amunt. Calla molt, massa per ventura, però retorna els amanyacs i és quan t’adones que aquesta resposta tendra a una moixonia és el tros de cel que demana com a favor, quan en el seu cas hauria de ser la recompensa a tants esforços per al benestar dels altres, atenció que mai no ha comportat cap rèdit econòmic.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *