marginàlies

Acabats d’estrenar els noranta-quatre anys diu que no hi ha res més trist que anar a comprar i que et diguin que no ho pots fer perquè tens comptes pendents amb la botiga. Sap bé de què parla perquè ha sentit a la cara l’alè pudent de la guerra i dels estralls de la gana, la seva filla bastarda. Ha vist davallar en torrent l’oli de ricí i s’ha tapat com ha pogut les orelles per no sentir la cridòria de l’odi que engendra la covardia. Ha conegut el mal de l’abús i de l’esclavatge, i la paralització que provoca la por en mans dels dèspotes.

Ara mateix compraria un tros de cel per instal·lar-s’hi i estar a plaer. En cap moment de la seva vida ha tingut ocasió de compondre una certa marrota: amb el seu arcàngel invertiren les brosses d’un jornal que a penes cobria la despeses essencials en la formació dels fills i el compte final no presenta deutes però els guanys econòmics són escassos, gairebé testimonials, un detall insignificant que els bancs insaciables farien passar com a seu. No coneix el funcionament de les targetes bancàries ni ha anat mai a cap caixer. No li fa res, absolutament res, no saber fer anar el telèfon mòbil, la tauleta o l’ordinador portàtil, i això que encara recorda el primer cotxe, el primer telèfon, la primera televisió i el primer tocadiscos que entraren a la vila. La vida sense pantalles, sembla dir, existeix, no és cap miratge, jo en som la prova.

Es dol molt de no haver pogut fer cap racó econòmic per als seus i per això els demana que simplement s’estimin, que amb això no faran cap fortuna però podran dormir sense sobresalts. Ella, ara, no hi dorm arreu i no per dèficit d’estimació, sinó pel seu cos i el seu cap que han decidit prescindir de la seva voluntat i van i venen sense sentit.

Encara atén les demandes, sap amb qui parla i pot seguir una conversa si no s’enfila molt amunt. Calla molt, massa per ventura, però retorna els amanyacs i és quan t’adones que aquesta resposta tendra a una moixonia és el tros de cel que demana com a favor, quan en el seu cas hauria de ser la recompensa a tants esforços per al benestar dels altres, atenció que mai no ha comportat cap rèdit econòmic.