EL NOMBRE DELS HABITANTS DE LA TERRA

Segons els càlculs més assenyats i arriscats alhora, han poblat la terra des que l’Homo Sàpiens sortí de l’Àfrica (fa uns 50.000 anys) fins ara, aproximadament uns 110.000 milions d’éssers humans. Ara mateix, segons l’ONU, n’hi ha més de 7.000 milions. I segons el portal http://poblacion.population.city/world/ a l’hora d’escriure aquesta nota ja se superaven amb escreix els 7.766.900 milions. Segons aquesta mateixa font, quan jo vaig néixer (el darrer dia de febrer del 1957) en el món hi havia 2.840.742.216 criatures humanes. En seixanta-tres anys i mesos s’ha multiplicat per dues vegades i mitja. Ara mateix som a la terra el 7% del total dels éssers que hi ha passat durant cinquanta mil anys.

Les magnituds maregen, sí; són difícilment abastables però donen una idea prou clara que som una gentada. Una gentada, a més, amb una capacitat altíssima de destruir el nostre ecosistema. Deia el demògraf Nathan Keyfitz (Mont-real, 1913 — Cambridge, Massachusetts, 2010), que les poblacions humanes es varen començar a agrupar-se en petits poblats neolítics fa tot just 10.000 anys. Aleshores, aquesta població  sumava entre cinc i deu milions de persones, poc cos per arribar a afectar d’una manera important l’ecosistema en què vivien i treballaven. I així va ser durant la major part dels 10.000 anys següents. Sols en els darrers decennis, la presència humana ha començat a provocar canvis de magnitud comparable amb la dels causats per la naturalesa durant prolongats períodes geològics. Selves que es van torbar segles a formar-se i sòls acumulats al llarg de milions d’anys s’estan consumint en l’interval d’una sola generació humana.

Val a dir que Keyfitz és un referent a l’hora d’aplicar les matemàtiques a la demografia, interessant-se igualment per les dinàmiques poblacionals, els efectes ambientals del creixement de la població i les implicacions socials i econòmiques de l’envelliment.

No és veritat que com més siguem, més riurem, en aquest cas. Ni és cap exageració proclamar que anam directes cap al col·lapse o cap a l’extinció, com es vulgui. Negant tant el canvi climàtic com els efectes devastadors en l’ecosistema d’aquest capitalisme salvatge i antropòfag, s’impedeix de repensar la vida, de fer-la més vividora, d’adir-la amb les normes naturals que regeixen de molt abans de l’aparició de l’ésser pensant.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *