L’AIGUA ÉS FOC

Dissabte passat, al Taller Marginàlia, es va celebrar el primer “Vermut del primer dissabte” que inauguraren “Els caminants”, un grup de música format a partir de l’associació “Amics de Seminari”. D’entre el repertori, Biel Vilanova, un dels integrats, cantà en solitari tres poemes de Jaume Santandreu i un de meu que, en el seu moment, fa més de trenta anys, li vaig dedicar a ell i a la seva dona Conxa Socias.

El poema no porta títol però, com ja vaig dir la primera vegada que el vaig sentir cantat per en Biel, podria titular-se “L’aigua és foc”. Forma part del recull “Botons de foc” editat per Moll el 1987.

No solc repassar els meus escrits, publicats o no, i val a dir que ho hauria de fer amb més assiduïtat per extreure’n les lliçons que necessit. Posant música als meus versos m’hi he tornat a acarar i hi veig molts dèficits i algun encert. Trontolla, en algun moment, però no acaba de caure. Tant na Conxa com en Biel es mereixen millors versos:

Si et dic que el foc és aigua esdevinguda
moviment multiforme que es va enfilant
(com si fos una planta enfiladissa)
per les parets blanques dels nostres ulls bruns,
és com si et digués que es fa necessari
cercar altres matèries amoroses
allà deçà el buit de la foganya
on hi ha la mar calmosa, de badia,
surant sobre els escolims de la cendra
que al cap i a la fi són la caliuera
refredant l’aire humit d’aquesta crosta
humana que necessita no creure
en res per a poder assabentar-se
que l’aigua és foc ben apaivagat
i que això no té cap pèl de miratge,
ans al contrari, és el punt exacte
de l’assenyament que ens dóna el llinatge.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *