marginàlies

La vida li penja d’un fil, requisem doncs totes les tisores i qualsevol altre objecte tallant amb ínfules de protagonisme. I compassem les alenades perquè l’oxigenació sigui l’òptima, com ho han els surfistes i altres éssers que de l’equilibri en fan memòria.

El dol comença a fer randa en la falda del padrí de la malalta i el ganxet es clava en el braç del doctor perquè no ho escrigui a l’informe diari. El pare fixa els ulls en els monitors que tradueixen en ones de píxels el ritme cardíac de sa filla i en el vidre s’hi reflecteixen els cadàvers dels qui en algun instant de la  seva vida li han tocat el viu de la tendresa.

I cap l’espanta; cap no li nega d’àcid sulfúric els cocons de l’ànsia, ans al contrari: tots els morts  esdevenen comprimits d’estimera, que es pren amb la regularitat que pertoca per coronar l’efectivitat.  S’embromen els records paternals i el dia encara no s’ha allargat prou per donar més temps a l’esperança, reflexiona l’infermer que barata l’ampolla del sèrum de la malalta intensament atesa.

El sol és vitamínic, pensa sa mare, que no perd calada a l’hora de teixir la senyera que ha de servir de velam a sa filla per salpar del reialme de la derrota. En les unitats de vigilància intensiva el temps pren somnífers per prescripció facultativa, diu el germà a sa dona. Ho sembla, sí, li respon ella, però si hi corregués una mica d’aire no ho tindrien tan bo de fer, el virons, per criar amb tanta malcriadura.