LA DENSITAT DEL MUR QUE CAL ESBERLAR

Jordi Turull ha estat traslladat a la infermeria de la presó de Lledoners. Els seus catorze dies de vaga de fam li comencen a passar factura. En saber-ho m’ha revingut el que va dir Pablo Casado fa dos dies en el Congrés dels Diputats en referir-se als quatre vaguistes de fam: que els quatre “colpistes” feien una “dieta proteica”. No es pot ser més miserable i roí en voler demostrar l’odi, no sols cap als presos polítics, sinó cap al que pensen i representen i, per això, cap a les persones que pensant com ells els voten.

Atiar la catalanofòbia ven, políticament, a Espanya, i no deixa de ser tràgic que així sigui, car demostra amb una claror esborronadora la caquèxia democràtica dels que voten els partits que de la ignorància, les fòbies i els odis en fan esca. A mi m’esborrona, aquesta manera de dir i de fer, tot i saber que no s’usa dir-ho. I m’escarrufa igualment que l’inefable José María Aznar parli des de la immunitat més exquisida de prendre indefinidament el control del Principat , fins que el germen de l’independentisme desaparegui, semblantment al que pensa un altre indescriptible, José Borrell, en parlar de desinfectar-lo.

Un i altre, en referir-se a fer desaparèixer un anhel de dignificació col·lectiva no s’allunyen gaire de voler l’extinció qui ho desitja. No hem de banalitzar ni el nazisme ni el feixisme, evidentment; però tampoc hem de banalitzar o, encara pitjor, no fer cas d’aquestes proclames d’odi. No ens han d’emporuguir, aquestes enverinades, eixes untades d’odi profund, però ens cal reconèixer la densitat del mur que hem d’esberlar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *