marginàlies

L’impacte en llocs de feina dels tretze milions i mig de visitants que passaren el 2014 per les Balears, xifra gens menyspreable per a un territori petitó, de gairebé cinc mil quilòmetres quadrats, no és tan enlluernador com hom podria pensar per la magnitud del nombre de visites. Segons les darreres dades ofertes pel SOIB, aquesta milionada de turistes reclamen personal auxiliar no qualificat: cambrers assalariats, personal de neteja d’oficines, hotels i altres establiments, venedors de botigues i magatzems, paletes, ajudants de cuina i cambrers assalariats en els primers cinc llocs. A més, el temps treballat per aquestes persones és molt breu, la qual cosa precaritza més les contractacions, sense oblidar, en excessius casos, les condicions de treball que recorden temps vells d’esclavatge. I quant a les retribucions, ja sabem que són les mínimes.

Altres dades indiquen que gairebé el cinquanta per cent dels beneficis turístics surten o ja ni entren a l’arxipèlag. D’aquesta manera, el panorama que deixa aquesta riuada cabalosa de visitants no és gens ni mica encoratjadora. Si féssim un estudi rigorós dels guanys economicosocials del turisme illenc després de descomptar els costos socials, patrimonials, mediambientals i culturals, el balanç esgarrifaria per pobríssim.

Comença a ser hora que repensem de veres, de bon de veres, aquest monocultiu econòmic que fa rics a molts pocs, comptadíssims!, i condemna a la precarietat un nombre desmesurat, insostenible, de famílies illenques.

Segons com es miri i segons l’anàlisi que hom faci d’aquesta contradicció glaçadora, no és gens descabdellat afirmar que qui es mou en el negoci del turisme a les illes -sobretot a Mallorca- va a aferra-pilla.