CONXORXA DE SAVIS

Els meus preceptors, quan es conxorxen, el món tremola. De sobte es miren, esclaten a riure fort i tot voleia. El preceptor més jove, a tocar dels deu mesos, riu amb unes ganes tan noves i plenes que tot el seu entorn és enveja; de la més productiva, clar. Vés a saber què el fa riure amb tantes ganes perquè ni les cares del germà –i preceptor meu- són ganyotes ni les seves paraules embarbussaments. I no obstant, la repetició dels gests i dels sons li fan néixer unes rialles ben encomanadores.

I quan han girat el món cap baix cul alt, ben a plaer després de les riallades, em donen la lliçó del dia: la del no. Comença, com gairebé sempre, el preceptor menut que, des que ha descobert que movent el cap a banda i banda és ell absolutament en tot i pertot, ho nega tot amb una determinació que voldria jo per poder acabar amb decòrum cada dia feiner.

Considera el preceptor més jove, i ratifica el més gran, que la negació és la més efectiva de les confirmacions i la més engrescadora de les relacions amb l’entorn més immediat. El no, m’han fet veure tots dos, desperta oceans de reaccions irades, si més no de mar gran, i, amb massa freqüència, improperis impropis –i torna a riure ben fort el menut- de gent assenyada, de llibre i de llibres, i ara és el preceptor que farà cinc anys d’aquí a res que riu sense estridència.

Me mira de la trona estant, el preceptor amb les dues dents de llet acabades d’esclatar, i mou el cap amb severitat, quan li mostr la cullera amb el puré de verdures i pollastre. I torna a riure perquè ha après que la rialla més refrescant encamellada a un no mut però inequívoc és una explosió de colors mai vists, de paraules mai no sentides ni expressades, de músiques que et fan ballar com una baldufa. I en haver dit no i rigut, mira el seu germà, l’altre preceptor, que no li diu res, senzillament el mira esbossant-li una carussa agradosa i el menut accepta la cullerada generosa de puré. I una segona. I una tercera, que la gana empeny sense manies.

Però en tornar a pensar en la negació riolera, torna a sacsejar el cap i a batre els llavis com si fos el motor més rudimentari per fer aixecar d’un pam del terra un artefacte davincià i el ruixat delicat del puré de verdures i pollastre m’entela les ulleres. No som capaç de dir res. Ni els preceptors tampoc, òbviament, car les servituds de la saviesa no admeten cap vasa, bé que ho deien els savis més antics.

Passats uns instants, però, es tornen a mirar els dos savis preceptors i en bescanviar-se una embosta de juspires tornen a riure amb estridència per posar el món damunt davall.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *