marginàlies

Observant el minyó hom creu veure com es congria un pensament proverbial que calla però que s’expandeix fins a omplir la cambra on sestegen els oratges.

Sorprèn la mà minyona quieta i que tant aquieta. La mà que és capaç d’ordenar el món sense necessitat de moure cap dit ni d’escriure cap ordre. La mà menuda que bressola la tendresa i acarona el call del temps perquè respecti la sublimitat de tot el que queda per fer.

Observant el minyó hom sent com el viu de l’essència va fent-se lloc entre badalls i estiraments. I sent com la consciència en construcció xiuxiueja fórmules infal·libles per teixir sensibilitats perdurables.