marginàlies

Avui fa 178 que va néixer Paul Verlaine, qui volia que els versos fossin música en estat pur. Verlaine també és simbolisme i és Arthur Rimbaud i les seves aventures, el seu amor inflamant i també el revòlver que només fereix Rimbaud però que obre les portes de la presó a Verlaine. I aquí l’èxtasi que atansa Verlaine al catolicisme i a partir d’aquí els turments, els excessos de tota mena, tocar amb un dit el cel del benestar i les rebolcades en el llot de la misèria, però sempre, sempre, la poesia.

Així diu en català Miquel Forteza el seu poema “Green”:

Vetaquí fruites, flors, vetaquí fulles, branques,
i vetaquí el meu cor que glateix sols per vós.
No el vulgueu esquinçar amb les vostres mans blanques;
que als vostres ulls l’humil present sia agradós.

Jo arrib als vostres peus tot cobert de rosada
que el matí, en el meu front, acaba de glaçar.
Sofriu que ma fatiga, baix de vós encalmada,
somniï els cars instants que m’han de descansar.

En vostre jove pit deixau rodar ma testa,
tota sonora encar del vostre bes de foc;
deixau-la apaivagar de la bona tempesta,
i ja que reposau, deixau que dormi un poc.