marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
ELS CAVALLETS I BAGHEERA
Els cavallets han obert però per fer net, no per colcar-hi. En aquella hora matinera els seus clients són a l’escola, a quatre passes del parc que acull l’atracció. En Lluc, l’amo, a punt de jubilar, fa el
repàs preceptiu de cada dia. A banda de treure llustre a totes les peces, canvia algunes bombetes –presumeix que s’encenen totes, la qual cosa espectacularitza i refina aquella mena d’obra d’art, sol dir amb orgull- revisa les connexions elèctriques i ajusta el taulonet que fa de seient del cigne, que
l’acompanyant gran d’un menut, anit, molt amablement, li féu notar que anava balder. És a l’hora d’estrènyer els perns, que pensa que ho deu haver fet molt malament perquè cap dels tres fills que té vulgui seguir amb aquell negoci que dóna el suficient per no queixar-te. Per ventura és cert, com li diu sa dona, que n’han menjat tant, els fills, de cavallets, que n’han perdut el delit.
I és que en Lluc, que heretà l’atracció de son pare i aquest del seu, només parla dels cavallets; viu per ells en exclusiva. El seu fill gran li ho diu des que aprengué a discórrer: parlant dels cavallets sembla un poeta, tantes paraules empra i tan bé les combina; però quan no és d’ells, només coneix i usa
monosíl·labs. Qui el sent explicant l’origen d’aquella construcció prodigiosa i la història particular de cada element, diria que és una peça més de l’atracció. Quan en Lluc s’embala, no es conforma a enumerar les innovacions que al llarg dels anys s’hi han incorporat, sinó que relaciona exhaustivament les
persones que l’ajudaren, el temps exacte que durà la incorporació de la millora i el preu que costà, adequant, naturalment, el preu de llavors a l’actual.
Això, si no parla de com regularment repassa la pintura –que fa personalment- com aconsegueix els tons, quins productes empra i quin temps i quina hora és la millor perquè la pintura no clivelli mai. Pot ser és ver, que s’ha fet avorridor, però ha viscut tant voltant amb els infants encamellats en els
cavalls i altres bèsties encartonades, amunt i avall i en el sentit contrari a les agulles dels rellotges, que sempre ha pensat que els cavallets descrivien una circumferència aliena al temps. I per demostrar-ho, sempre es remet a la seva cara d’al·lot perenne –cap rua no ha aconseguit signar-lo- i a la seva mata de pèl negre. I també es plany, el bon Lluc, de no haver aconseguit que la seva clientela, un cop superades les ànsies de fer voltar els faldons de la innocència, no seguissin atansant-se a la seva circumferència màgica per admirar-ne la factura, l’harmonia, la bellesa. Amb tot això pensava en Lluc
quan sota la pantera hi veu quelcom estrany, potser un abric. Però no podia ser perquè, abans de tancar, bé que mira i remira que ningú no s’hagi oblidat res i que tot estigui en ordre. I anit ho féu sense presses perquè hores abans de tancar es posà a ploure i res més contrari als cavallets que la pluja. I no
sembla cap pedaç, no, sembla un cos. Un cos menut, redéu! Un menut ferit o mort sota Bagheera!
I si no és mort i només dorm? I si es digués Mowgli?
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…hi veig Els cavallets del senyor Barré, 1955, de Rober Doisneau, una fotografia en blanc i negre que expressa tota la nostàlgia del teu apunt: disculpa’m la gosadia!
Salutacions cordials
Ma