marginàlies

Josep Lluís Aguiló, (Manacor, 1967) ha parit aquest meritori “Llunari” (Premi Jocs Florals de Barcelona 2008) ben lluny de la malenconia i molt a prop de la cara del lector. Aguiló escriu amb cura i paciència, amb precisió de comptable, perquè vol que la primera lectura dels seus versos entri pels ulls, pel desig de mirada. Perquè el poeta sap què té entre mans, on vol arribar amb cada vers, de què va la poesia, però també de què van els lectors. És per això que és clar, diàfan, però no líquid.

“Lunari” demana temps, el que cal per trobar el dibuix de la mà que escriu, el de la boca que diu, el del cervell que raona, el del poeta que ofereix més ulls que no mirades, i que s’amaguen entre els espais de les paraules, rere una citació, talment tinta d’aigua. I també demana al lector ser suficientment astut i una mica punyeter. El poeta vol arribar a tothom, raó per la qual no cal ser erudit ni setciències per entrar en el poemari i fruir-lo, però no hi tenen res a fer els entabanats.

Josep Lluís Aguiló vol congregar al voltant de la seva poesia com més lectors millor i ho fa contant, hom diria que narrant, en vers. El poeta, valerosament i digna, vol rescatar la poesia del reducte a què la sotmetem i per això pren d’excusa qualsevol idea, fet, llegenda o consigna apropats al sentiment comú –al sentit comú- per compondre’n versos i que traüllin entre els batecs de la gent. Sap molt, en Josep Lluís Aguiló, i té moltes coses i bones per contar-nos i dir-nos a través de la veu poètica. I ho fa seduint, com una serp trapella amb la pell nova que ens mostra regularment i juganera la llengua bífida. Una serp verinosa, tal volta, i constrictora per ventura, però una serp que, en entrar en contacte amb el lector, adopta la temperatura corporal humana per poder encomanar confiança
i, a partir d’aquí, provar de fer exercicis de fascinació. La serp del “Lunari” de Josep Lluís Aguiló, ben educada i encantadora, ens somriu amb freqüència per poder ser higiènicament irònica quan convé.

I ni la serp enjogassada ni en el poeta no defugen el risc, en aquest camí de seducció, ans al contrari: animen els lectors a recórrer poemes d’aigües vives; a fer lectures ràfting, a remullar-se sense por, animats per la descoberta de nous panorames, de noves perspectives, d’ulls nous per a percepcions mai vistes. Aquestes propostes de risc, com les altres tanmateix, volen lectures calmes, compassades. A la primera, hem de seguir el ritme que ens marca l’autor, però la segona ja ha d’incorporar algun compàs propi per poder arribar a la tercera, si cal, ben falaguers i disposats a jugar amb els versos que demanen ser llegits sense cap prevenció per assaborir-ne el gust; el gust de la llegiguera, entre molts d’altres.