marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
EL SOMRIURE GIOCONDÈS DE MANEL
Els caps d’any no m’han provat mai i els tres darrers encara menys: s’ha estravengut que, per tercer pic consecutiu, en tocar els sants Innocents m’envesteix el refredat més iracund i fins als Reis menj morena. M’afecta primer la veu, escanyant-la; segueixen rosaris interminables d’atxems; se m’irriten els conductes respiratoris però no hi ha manera d’arrabassar els mocs i finalment apareix la tos improductiva. Som mal prenedor, però anit, fatigat de tanta tossina estèril, vaig acceptar un xarop del farmacèutic de capçalera i bavarades d’eucaliptus.
I tanmateix he tossit més que no dormit. Per això m’he aixecat retut del tot, impossibilitat de fer res més que seure i comptar la freqüència de la tos. La filla s’ha fet càrrec tot d’una del meu estat i per
tal d’entretenir-me l’emprenyadura, abans de davallar a comprar quemullar, m’ha posat un cedé. Són Manel, m’ha dit, i ho fan molt bé. Ja veuràs com t’agraden.
Començant a sonar “En la que el Bernat se’t troba”, ha sortit de casa. L’estoig del cedé, que m’ha deixat a tocar-lo, m’ha esperonat l’atenció: quatre tipus de seients sobre fons marronós i a sota la cadira plegadissa –la darrera, d’esquerra a dreta- el nom del grup. Per saber el títol del recull –“Els millors professors europeus”- s’ha d’anar al llibret amb les lletres de les cançons i els crèdits, on hi apareix en lletra cal·ligràfica menuda, com si per al grup tingués importància relativa. M’ha entrat bé, la primera cançó. La segona, “Avís per a navegants”, me l’he presa del tot seriosament i, com que som dia 2, parell, seguint les seves indicacions, me l’he creguda tota. Mirant de prim compte la sirena que il·lustra el tema, he intuït que en aquell treball s’hi donava bona vianda.
Arrancat el tercer tema, “Ai, Dolors”, he sentit el timbre de casa. Pensant que era la filla que tornava i que s’havia deixat les claus –com se sol esdevenir amb freqüència- he renegat. Emperò no era la filla, sinó una jove amb el somrís giocondès, vestida amb absoluta correcció però lluny de l’elegància.
– Bon dia tengui, m’ha dit. Em sap greu molestar-lo. Veig que escolta els Manel –he sortit amb la carpeta del cedé- un grup que em té ben atrapada. Si la situació fos a l’inrevés –m’ha etzibat- que vostè fos el visitant i jo la madona de la casa, l’hauria despatxat sense contemplacions.
“Avui, Dolors, proposa un tema al cantant, un que es rigui de tu i de mi i d’aquesta història que ja s’ha anat acabant”, deien els Manel i jo a la porta, estafaril·lat. És clar que no he sabut reaccionar. Entre la tos, la mala nit i aquella aproximació al somrís de la Gioconda no sabia què havia de dir i he tirat dret:
-No, i ara, vostè no es mereix que la despatxin. I quant a aquest grup, és la primera vegada que l’escolt, i no en les millors condicions –i se m’ha escapat un etxem- com pot veure.
-Ja ho veig, que està ben refredat, ha reblat la visitadora, afegint de seguida:
-Per això no l’entretenc més, senyor. Escolti bé Manel i faci bavarades d’eucaliptus, que netegen les vies respiratòries.
-Així ho faré, he respost atònit. Com sigui, he pensat que tenia dret a saber per a què venia aquella jove i li ho he demanat.
-Per res, bon home, segur que allò que venia a oferir-li vostè ja ho té i n’està plenament satisfet, per tant… Encantada de saludar-lo i, si em permet un consell, pari esment a la cançó “Captatio benevolentiae”, una passada.
Just en aquest moment, s’obria la porta de l’ascensor i en sortia la filla amb el quemullar.
-Mon pare, em sap greu haver deixat les claus, però no estiguis al corrent d’aire que encara et refredaràs més, m’ha dit cap baix.
-Has vist aquesta al·lota?, li he dit sense mirar-la. Me n’ha passat una…
-Quina al·lota?, ha fet ella.
-La que t’has trobat a l’ascensor, quina vols que sigui, li he contestat.
-A l’ascensor no hi havia ningú. Tanta febre tens per desvariejar?
“I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic, tot fent evident que, per un moment, ens en sortim”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que hem de menester alar, cofar i suador nou: és a dir, el capell tot sencer. Jo pareix que no n’he de sortir aquesta vegada. Normalment no em fa mal res ni que estigui per morir, però ara de no caminar tenc una malada d’esquena, així és que en haver dinat, carretera i manta.
No sé què pagaria de poder-me menjar aquestes dues figues de moro. Em fan tornar boja.