marginàlies

Onze en punt. Fa cinc hores que lligo caps, poso detalls a lloc i miro de temperar els nervis, que no s’estan de manifestar la seva inquietud. Darrera repassada al parlament d’avui horabaixa. Sort que el mestre Ramon em somriu i em pica l’ullet. El temps sembla que també se sumarà a la festa per la llengua i no serà excusa per restar actius. A la plaça Major hi comença el trull previ a la festassa. Els mitjans de comunicació se’n fan ressò, de la Diada per la Llengua, encara que no amb la intensitat que voldríem des de l’OCB i la causa fretura. Tanmateix, els que ho fan, hi donen espai, hi ha mitjans de tot el domini del català i això desdibuixa les recances més sòlides. Maldo per convèncer-me que tot està sota control i no ho acabo de creure. Qualsevol nigul una mica dens es torna negror de xàfec. En moments així deixar-me dur per Telemann i la seva Tafelmusik em fa bé. Decretarà una treva necessària fins a la sobretaula –si la faig- moment en el qual tota mica es convertirà en muntanya.