Dimecres passat, dia 3 d’aquest mes de setembre, el batle de Calvià Carlos Delgado va escopir sobre la nostra nissaga i ningú dels que s’haurien d’haver immutat no ho ha fet. Vull dir que davant l’ultratge al Rei En Jaume ni s’han obert diligències penals -com s’hauria esdevingut si s’hagués ofès el Borbó que regna o la bandera de l’Estat- ni ningú del seu partit –el Popular, per si algú no ho sabia- l’ha cridat a l’ordre per haver fet apologia de l’analfabetisme. Òbviament que tampoc ningú no l’acusarà de fer una altra apologia molt més letal, encara: la del terrorisme històric. La impunitat amb què es mouen i actuen els ultraconservadors, o feixistes, ja està bé de miraments!, esfereeix. Com espanta l’escletxa que obren en els mitjans de comunicació mesetaris i en els seus sucursalistes, majoritàriament, o en algun d’aquí que en calca tant l’embolcall com el farciment.
Han percebut que aquestes ignomínies mantingudes pel radicalisme cec de l’extrema dreta donen rèdits i guanys. Profits emfentats i miserables, però no els importa. Repassar hemeroteques hauria de ser un deure i no una feina estèril, com ara mateix. I repassant la premsa mallorquina escrita dels darrers anys veuríem quin tractament han tingut aquests pervertidors de la història, aquests predicadors de l’absurd i sermonaires de la mentida; aquests sembradors d’odi, en definitiva, i quin altre els que malden per fer prevaler la raó i el seny. Així, Carlos Delgado, el portaestendard dels practicants més fervorosos de la violència simbòlica a l’arxipèlag, és tractat bé com un heroi sense matisos per uns; com un pròcer exagerat a voltes, però amb certs pòsits gens menyspreables uns altres; o bé directament com un pallasso per una minoria que els altres voldria minoritzada. Un pallasso, alerta, que omple circs… medàtics i dels altres. Ja sé que vivim en una anormalitat tan deplorable com aclaparadora i que qualsevol indici del contrari és un mer miratge, però, seria tan descabdellat demanar al president del Govern de les Illes Balears, el Molt Honorable Sr. Francesc Antich, donada la gravetat de l’actuació de Delgado en un acte institucional, l’alarma social que ha generat la seva utilíssima inversió històrica en benefici de la follia, que sortís en defensa de la nostra identitat, en defensa de la raó, i en contra de la barbàrie i del conflicte, de la provocació sistemàtica i de l’exaltació de l’odi vers la personalitat d’aquest poble nostre i dels seus moradors? No es tracta d’elevar-nos
l’autoestima: es tracta d’interrompre el pas a la galopant idiòcia que aquests fematers de la sensatesa prediquen i reclamen. Es tracta, purament i simple, de respondre adequadament i digna des de la màxima representació del país a una
escopinada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ahir vaig llegir a ‘la trappola’ que el populisme és el feixisme del s.XXI. No importa en quin partit militin, tots apliquen la mateixa fórmula perquè els dóna bon compte. El seu exèrit és la TV; per aquest conducte ens subministren els pinsos de la inòpia en què estam instal·lats.
Una amiga per telèfon em va explicar un conte (no en recordava l’autor, potser un tal Rico, em digué) que anava d’una princesa que l’havien de casar i els pretendents per tal de seduir-la li anaven deixant els seus presents: perles, diamants i tota la pesca de sempre. Però n’hi va haver un, que figura que se l’estimava de debò, que per provar-ho li va dir que s’estaria un mes de peu dret a la porta de palau. Era el que ella necessitava, en principi: trobar algú que no li donàs res d’allò que ella tenia en abundància, sinó alguna cosa diferent: sentiments, ‘feeling’. Idò bé: va aguantar tot el mes sencer, i quan faltava una hora per acabar el termini, se’n va anar. I ella, que s’hi havia engrescada, el va enviar a demanar i li va preguntar com era que ho havia fet. Aleshores, ell li va dir que quan va veure que ella consentia que patís fins el darrer moment sense alleugerir-lo ni un dia, se n’adonà que no l’estimava i va veure que no valia la pena seguir.
Tot això per dir-te que el president, encara que sigui bona persona i d’un partit que mesura les paraules (no els fets: els fets són d’una magnitut que espanta) i fins i tot encara que ell pensi el mateix que nosaltres, no farà (potser no podria fer) res per alleujar el nostre patiment.