marginàlies

Hagué de deixar forçosament la lectura a la pàgina 924 de les 939 que sumava l’obra que, des de feia tres dies, li acaparava les cavil·lacions. Faltaven només quinze pàgines per cloure tot els cercles que l’autor havia obert des de l’arrancada de l’obra, que transitava amb decisió sobre el fil magre, gairebé inapreciable, que separa el buit del ple; la incorporeïtat dels sentits; la realitat dels somnis; el no-res de la vida. Durant tres dies havia viscut només per llegir aquella novel·la del seu autor més divinitzat i ara, segurament per una fotesa protagonitzada per algun dels residents en el centre d’atenció a malalts mentals que dirigia, l’havia de deixar obligatòriament.

Hagués pogut dir al monitor que el reclamava, que en aquell moment no podia atendre la urgència, que no podia deixar de fer una feina tan urgent i important com la seva reclamació; que mirassin de resoldre l’incident o el que fos entre el grup de monitors i que ell, en set minuts –el temps que atropelladament va fer comptes que trigaria a empassar-se les tretze pàgines finals- seria amb ells. Emperò el rigor amb què actuava dirigint aquell centre modèlic i que tanta fama li havia donat, va fer que, d’una revolada, posàs el punt de llibre entre la pàgina 924 i 925, i renegant només per ell, sortís del despatx deixant que l’aire que creava la seva pressa ves voleiar la bata blanca que sempre portava sense embotonar.

En obrir la porta del despatx es trobà amb el torbament del monitor que, atropelladament, li indicava que el resident X havia tornat a entrar a l’ampli galliner de què disposava el centre i empaitava un dels galls brandant amb la mà dreta una de les gallines que feia voltar com si fos un roncador.

En ser al galliner, efectivament, va veure el resident X nu, amb una gallina morta a la mà dreta que encalçava un gall al crit de “gran follador, no fugis, espera, que te duc la millor gallina que fa temps que espera que te la follis, pobra, que sent la més preciosa del galliner és la que més menysprees, grandíssim fill de puta”.

No cal dir que el galliner era un veritable camp de batalla i follia, i que els monitors no s’atrevien a entrar per parar el resident X perquè, en altres avinenteses semblants, havien tastat el cop de gallina morta a la cara i la destresa agressiva del perseguidor del gall per escapolir-se dels responsables. Sabien que només el director podia parar el resident X amb el xiulet agudíssim que feia ajuntant els dits gros i del mig de la mà dreta amb els que acanalava la llengua.

Va bastar un xiulet molt agut, potent i llarg per aturar la cursa del resident X, que amollà tot d’una la gallina morta, que li havia servit de molinet de joc, per tapar-se les orelles. Mentre el director xiulava, corria cap al resident X precedint els tres monitors que el seguien i no deixà de xiular fins que el tingué a l’abast per abraçar-lo fortament. Immobilitzat, entraren el resident X, que esbufegava com un brau, tot d’una a la infermeria per tranquil·litzar-lo.

Superat l’entrebanc, el director retornà al seu despatx, s’assegué a la butaca de pell, de respatller alt que li costà una fortuna i que li conferia l’autoritat que volia i calia, repassà la taula com si cercàs un paper entre un milió, prengué tot l’aire que pogué i el tragué tot molt lentament per mirar de temperar el cos i l’esperit. A les darreries de l’exhalació reparà en la coberta del llibre que li robava les cavil·lacions des de feia tres dies i s’adonà que la coberta havia perdut els colors, que ara no passava de semblar-se a una vulgar fotocòpia en blanc i negre.

Estranyat, el prengué i anà tot d’una al punt que hi havia deixat feia una estona. Obrí el llibre per la pàgina 924 i el que hi trobà el deixà esglaiat.